Jesús Aumatell, editor [Cinquè full]
PASSADÍS AMUNT, PASSADÍS AVALL,
et passeges entre hores. Surts
a respirar un aire un xic més fresc
i et trobes amb els companys
que tu mateix has escollit.
Són cinc minuts de treva,
cinc minuts per a tu. Pots
anar al bar a beure’t una cervesa,
o a comprar-te pipes. Si t’afanyes
fins pots sortir fora de l’Institut
i abraçar la fredor de la nit.
Només cinc minuts, entre hores.
Passadís amunt, passadís avall.
SÈIEM ENTORN D’UNA TAULA, AL BAR. NO SÉ
de què parlàvem. Només veig els mots
brollant, inaturables, tan intrèpids;
feres salvatges cercant en la fosca
un cau a recer del qual aixoplugar-se.
Hi havia també un fum llefiscós, espès,
que s’arrapava a la roba i a les mans.
No sentíem recança de res. Delit
del risc de saber-se amb la raó. Anhelàvem
un món nou. Però el fum, tan trist i opac,
tan sòrdid, ofegà tota esperança.
I, abatuts, decebuts, sorruts, sortirem
del mig d’aquell ambient humit, malalt.
A fora, vam respirar nets de nou.
I sentíem propera la llibertat.
Potser tot era un somni gens possible.
Potser estem equivocats i som
massa joves i ens manca l’experiència.
Però fora pitjor creure que res
no pot canviar-se, com murs alts i forts
que barren el pas a tots els esforços
que volen rebel·lar-se. No, companys,
no és certa tanta por. Que som nosaltres
aquells qui hem d’obrir les portes del bar
perquè el fum mai no ens pugui fer tossir.