Jesús Aumatell, editor [Quart full]
L’ESCALA L’HAS TREPITJADA MOLTES VEGADES.
L’escala és de graons massissos i és ampla,
però quan hi som tots les parets s’estrenyen,
com si volguessin esclafar-nos en el seu mateix ventre.
A l’escala la pudor és de tots,
les rialles, la veu, els gestos són de tots.
I el soroll de tots junts és excessiu.
No es pot passar per l’escala gaire sovint,
perquà només a l’escala tot és nostre.
Perquè a l’escala ens sentim alumnés del mateix Institut.
Companys.
Potser només a l’escala.
AL VÀTER T’HI HAS ORINAT MES D’UN DIA.
Orinar-se en el vàter d’un Institut és
com cercar el professor que t’ha suspès sense raó
i, quan el trobes, llençar-li
a la cara tots els llibres i un escopit
escadusser. Al vàter t’hi has orinat més d’un dia.
I, mentre ho feies, amb tot
el gust, s’enlairava un baf tebi i humit,
enganxós, d’orins mig reprimits que es feien
fonedissos en l’ambient. Del vàter en surts
molt satisfet, perquàs t’hi alliberes
una mica i et sents més unit a l’altra gent,
mentre et fregues les mans amb el darrere
del pantalon. Al vàter t’hi orinaràs
més d’un dia. Seria bo que cada vegada
que executis aquest acte et facis
més solidari amb la mort sorda dels altres.