Jesús Aumatell, editor [Tercer full]
ELS DOS QUE SEUEN A LA DARRERA TAULA
de la banda dreta de la classe, riuen.
Els que seuen a primera fila romanen
amb un posat seriós, potser postís.
N’hi ha que fan dibuixets, n’hi ha que fan versos.
N’hi ha que prenen apunts, n’hi ha que llegeixen.
N’hi ha que enyoren el sopar calent, el llit acollidor.
Alguns esperen una classe més interessant.
I ell, xerra i xerra, com tot un conferenciant.
Però ningú no l’escolta, hi ha un xiu-xiu constant.
El senyor professor s’emprenya. Atura
la dissertació i alça la testa amb altivesa:
“Bueno, si no os callais no podemos proseguir la clase.”
Silenci. S’ho ha empassat i torna xerrotejar.
Nosaltres també. I repeteix: “Callaros, por favor.”
Ni “por favor”, ni res de res: tant ens fot tot.
“No habléis, por favor.” Ai, l’home, que t’estàs fent pesat.
“¿Lo voy a estar repitiendo cincuenta veces, o qué?”
Em sembla molt que sí.
UNA PAUSA.
La porta està oberta.
Qui volia llegir,
ho fa amb més soledat.
Els grups es fan
entorn de taules.
Parlen cada cop amb menys ànsia.
Hi manquen
els que són al bar.
Volen intimitat.
Fugir d’aquí
i del temps.
Els grups es desfan.
Estarem voltats de fum
i llum blanca
i olor de guix
fins tard.
Alguna nit,
vull anar al bar, amb tu.
Hi ha més fum,
la llum no és tan clara,
més ocre i fluixa.
Et parlaré de mi.
Com una pausa.