Jesús Aumatell, editor [Segon full]
L’Institut: fum de cigarrets, papers,
la pols del guix, taules, cadires, wàters,
armaris, llibres, vidres que s’entelen,
portes, classes, pissarres, llums, el bar.
L’institut, encara: la gran saviesa
dels professors, l’estupidesa immensa
dels alumnes. I caldria que ens sentíssim
companys. Consciència del que és col·lectiu.
L’Institut s’identifica amb la nit.
I nosaltres podríem crear-nos de nou
gosant fer claror amb els nostre ulls.
Et diuen que hi ha fronteres i ho creus, però
no és cert, que pots obrir tots els camins:
la vida, el món i, també, l’institut.
AVUI ARRIBES TARD
“Sempre veig gent al bar.”
Camines per instint.
El passadís desert i blanc i reposat,
com l’escala. Puges.
Arribes a la porta de la classe, l’obres,
sempre per instint.
–¡Hola!–
Et respon un soroll amfibi,
que no és ni del nas ni del coll.
Surt indecís.
T’has assegut.
Per la finestra mires l’horitzó.
És quan prens consciència
que ja ets a dins.
Es la darrera mirada llarga.
Fluix: ¿què feu? –
Fluix: …ah, continuem en Galdós.
“Avui porta un altre vestit.”
“No m’agraden les noies amb els ulls pintats.”