Jesús Aumatell, editor [Setzè full]
(A l’Institut que un dia deixarem.)
I
És d’enyorança, la meva tristesa.
¡Com estimo les nits de l’Institut!
I és ara quan me n’allunyo, abatut,
que neix del record la seva bellesa.
Es de nit quan s’estima la claror
i, en la soledat, la companyia.
I no s’estima el sol en el migdia
ni el cel groc, una tarda de tardor.
Ja sé que us avorreix estar tancats.
Avorriu els guixos blancs i blancs els fulls
i les portes i els vidres entelats.
Si una nit us prenen tot això
plorareu la foscor, brillants els ulls,
i callats somniareu, com ara jo.
II
Quan ens trobem,
estimarem, junts,
tot allò que no hem trobat, encara.
III
…I així, no se m’ha fet tan llarg
el viatge.
…………………………….
… I QUAN SURTS
TROBES altra vegada
la nit freda
i els fars dels cotxes.
La boira baixa.
I la trobes. I preguntes,
només per sentir-la parlar amb tu.
I serà curt instant.
Com cada vegada, com cada nit.
Somni i il·lusió,
entre la boira.
I es perd enmig d’ella.
…………………………….
He arribat a casa.
Estic esgotat com mai.
Tremolo de fred,
i de neguit. I la sang
em bull al cap.
Quasi tot el dia
he estat en silenci.
Em sento lluny del que em volta.
Endinsat en mi mateix.
Sénto a prop el moment
de perdre’m.
Voldria tenire-te i besar-te.
Perdre’m.
Soc terriblement egoista.