Jesús Aumatell, editor [Quinzè full]
I
He sigut dels darrers en pujar
al cotxe.
Estic dret, cap a davant.
Al darrere hi ha uns nois que conec.
“No sé per què parlen tan fort.”
“Banco de Vizcaya.”
Els llums van descobrint la carretera.
“Prohibido fumar.”
A les parades deixo passar
els qui entren.
“En la intimitat, tothom és igual.”
Recordo aquell dia que vaig trobar-te.
“No sé si notes que no vull parlar.”
“I tu, t’esforces en parlar de coses
que no m’interessen.”
Davant nostre un cotxe. Els llums vermells.
“¿Per què és tan diferent
el que parla del que pensa?”
“Quan treballava ací,
a dos quarts de set, sortia,
per veure si arribaves,
quan sentia el motor d’un cotxe gros.
Moltes vegades passaven camions.”
Això m’ha fet riure.
Ell ha baixat ja.
“Som molt amics, malgrat tot.”
A la fi, el cotxe
s’atura. Baixo.
II
Estic près pels pensaments
que, jo mateix, he creat.
Com si em traïssin.
Tinc la necessitat, terrible,
d’anul·lar-me. Deslliurar-me’n.
Però m’espanten les solucions concretes.
“¿I què en saps de la realitat?”
“¿Et consideres tan important com per a perdre’t?”
De sobte, a fora,
caminava cap a casa.
I el sol i els arbres.
Enmig del soroll dels cotxes
escoltava els ocells.
III
Us admiro, a vosaltres,
caminants silents.