Jesús Aumatell, editor [Tretzè full]
QUAN TE’N VAS D’AQUI
no gires el cap,
no vols reconèixer ningú
dels que hi havia a dintre.
Te’n vas. ¿Què t’importen els altres?
Arribes a casa teva. Tens gana.
Menges qualsevol cosa.
Et fas un ou ferrat.
Sopes sense dir res,
pensant en tot el que has fet,
en tot el que podies haver fet.
Abans, t’has rentat les mans
de tota la suor del dia,
i t’has emmirallat, d’esquitllada,
com una ombra.
Has vist els teus ulls enrogits,
freturosos de tranquil·litat.
Els teus ulls, d’adolescent insatisfet.
T’amoïna tant soroll,
tantes veus que no entens.
Voldries viure al redós d’una noia:
la que estimes. La que vols estimar.
Però sopes i te’n vas a dormir.
Ja estudiaràs demà. Avui no en tens ganes.
Ja ets al llit i tornes a pensar en la noia,
en coses fermes que podries fer.
I t’adorms, sol.
L’endemà tornaràs a anar a l’Institut,
com si haguessis perdut els somnis,
amb els teus ulls enrogits,
els teus ulls d’adolescent insatisfet.
QUAN SORTIM D’AQUI, AVUI, A LES DEU,
t’esperaré a la porta, tal com hem quedat.
Si tu surts abans que jo
espera’m igualment a la porta. No
tardaré pas gaire. Llavors, estarem junts.
Deixarem que els altres marxin
a casa seva, amb els ulls cansats
i, nosaltres, ens donarem la mà
i farem el camí a l’inrevés de com
ens diuen. Ens n’anirem cercant llocs millors
on poder-nos estimar.
No pateixis, no temis res: no podran
pas aturar-nos. Som joves i agosarats.
No tenim por: sabem que la raó és nostra.
Sabem que no ens poden prohibir l’amor.
Quedem, doncs, a les deu, en sortint,
a la porta de l’Institut. No ens podem
fallar. El primer que surti
que esperi l’altre. Després la nit
serà companya nostra. Companya.
I els estels faran un jaç de bellesa
on podrem dormir sense cap recança.