Jesús Aumatell, editor [Novè full]
Vindré un dia qualsevol.
Vull acabar de reconèixer-me.
Aquest any, a l’Institut,
estic aprenent amb rapidesa
deseperada.
Però, ja t’ho explicaré.
I tu, m’explicaràs el teu món.
Ara, estic, com mai, perdut.
Immers en un món,
amb una sola realitat que no fuig.
Sols tu el comprendràs.
N’estic segur.
No vull dir res més. Adéu.
CANÇÓ DE LA NOIA BRUNA
Veus una noia bruna
i et mig encisa.
Potser l’estimaries,
però no la coneixes.
És una noia bruna
com tantes d’altres.
I tu no ho saps,
però és una heroina.
Et gires quan la veus,
t’atreu estranyament.
No t’ha dit mai res,
potser mai no ho farà,
però li ets fidel company,
perquè ella t’és fidel,
i és ferma i calla
mentre fa el camí
i el seu gest no s’atura:
avança silentment
i no tem la boira,
ni freds, ni pluges,
perquè és arriscada
i la seva fe fa viure.
Oh, sí, la noia bruna
que tu sols veure
ha après l’amor
i, cada capvespre,
la posseeix el verd,
el roig, el groc, del món,
una vida esclatant
cercant la llibertat.
Perquè la noia bruna
és una missatgera,
és una esperança,
una heroina callada,
gran revolucionària.