Pep Rosanes-Creus

Pep Rosanes-Creus
Pep Rosanes-Creus

Pep Rosanes-Creus neix a Manlleu el 1957, vila on passa els primers anys. Encara nen, la seva família es trasllada a un poble veí, Roda de Ter, que serà l’escenari de la seva infantesa i adolescència. Comença a escriure regularment poesia a partir de 1973, materialitzant espontàniament un impuls vocacional. Empès per aquesta vocació, es posa en contacte amb Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda de Ter, qui esdevé el seu primer model i referent literari. En aquests anys d’aprenentatge construeix una base poètica on assaja diversos registres, buscant el to més personal, alhora que comença a llegir autors que modelaran decisivament la seva veu, com Ferrater o Pavese.

La portada de “Slienci”, una publicació que consistia en un conjunt de pàgines mecanografiades i fotocopiades, era una pàgina en blanc on la data i el títol de la revista s’hi havien escrit amb retolador.

El 1975 coincideix a l’Institut de Vic amb una colla d’altres estudiants amb vocació literària, i aquell mateix any realitza amb un d’ells, Jordi Bardolet, una revista sense títol (un plec grapat de poemes, al qual es referien amb el nom de Poemes de l’Institut de Vic), amb textos de tots dos, sense signar, llevat dels dos últims, en el que era un desafiament al lector a identificar l’autoria de la resta. Tot seguit, amb el mateix Bardolet i amb d’altres estudiants del curs (Pere Güell, Josep Manel Ferrer Moreno, Joan Rubinat i Ramon Pujol) fan la revista Silenci (1976). El 1977 comença els estudis universitaris: viu a Barcelona des d’aleshores fins a finals dels anys vuitanta, quan estableix la seva residència a l’Esquirol. Però continua en contacte amb Pere Güell i Josep Manel Ferrer Moreno, amb els quals publica La meva dona dorm amb el gat de l’avi, autodefinida com una “revista o papers bruts amb poemes o mots o gargots”. Amb Josep Casadesús (K100) publica Papers amorals (1979) i Nit de bruixes (1980); en tots dos casos compten amb la col·laboració de Josep Manel Ferrer Moreno.

Portada de “Trempar la veu”

En el volum Trempar la veu (que podeu adquirir en edició digital a la nostra botiga o a la pàgina del llibre al nostre web: ed. pdf), publicat el 2016, s’hi aplega l’obra juvenil, majoritàriament inèdita fins aleshores, de Pep Rosanes-Creus. El lector interessat en la poesia catalana del darrer terç del segle XX hi trobarà un material que s’insereix orgànicament en el seu temps, del qual Rosanes-Creus n’és un exponent tan representatiu com singular. O, com ho expressa lúcidament Víctor Obiols al pròleg, «aquest volum d’obra ‘prèvia’, encertadament titulat Trempar la veu, dóna la mesura de la construcció de l’instrument i de l’afinació de l’instrument. Un cop trempada, la veu pot parlar amb tota la vigoria i autoritat expressiva i perdurar en l’espai literari.» Llegiu el pròleg de Víctor Obiols.

La paradoxa de ser

Des de principis dels anys vuitanta Rosanes-Creus treballa com a professor de secundària en diversos instituts, primer de l’àrea metropolitana de Barcelona, posteriorment d’Osona. A mitjans de 1980, quan compta vint-i-tres anys, se li diagnostica esclerosi múltiple, tot i que els primers símptomes ja se li havien manifestat als divuit. Aleshores —novembre de 1980— comença a escriure un dietari, al qual donarà el títol genèric de Llibreta borda, que mantindrà fins al 1996. Aquesta obra abasta deu llibretes manuscrites, la lectura de les quals revela una ambició que va més enllà de l’apunt immediat, ans hi ha una elaboració del discurs que, fins i tot per sobre del gran interès d’aquest document com a font de dades per aprofundir en el coneixement de la vida i l’obra del poeta, en fa una objecte literari de primer ordre.

No he fet res

És un dels autors que publiquen en el volum col·lectiu El Club dels 7 (Poetes Morts) de Roda de Ter, el qual, amb pròleg de Miquel Martí i Pol, havia d’haver aparegut el 1976, però no surt fins el 1991. El 1992 apareix On la nit era negra, llibre que recull obra seva i de Pere Güell corresponent a l’etapa de publicacions marginals i semiclandestines. Poc després publica dos llibres que mereixen una excel·lent acollida per part del públic i de la crítica, i que el consoliden com un dels autors més significatius de la seva generació: La venjança de l’eunuc (1993) i El gos i l’ombra de l’alzina (1995). Després d’un període de silenci, a finals de la dècada dels noranta reapareix amb la publicació de Vuit poemes (1998), Set (1998), No he fet res (1998) i El cos del temps (1999). Aquest mateix any 1999 guanya el Premi Carles Riba, que significa el reconeixement definitiu de la seva obra com un punt de referència obligat en la poesia catalana del canvi de segle. Voltor, el llibre premiat, apareix el 2000.

En el tombant de mil·lenni ha de deixar la feina de professor, a causa de la progressió de la malaltia. El cap amb el llençol (Galerada, 2004) dona a conèixer bona part de la seva obra narrativa. El 2003-2004, arran de la mort de la Rosa (Rosa Maria Soler Escudé), escriu una sèrie de poemes que el mateix 2004 seran publicats al volum La Rosa pòstuma (en col·laboració amb Josep Casadesús K100); paral·lelament, apareix La Rosa de joves, on s’apleguen textos de joventut inspirats per –o relacionats amb– l’amiga desapareguda.

Després de 2008, data en què apareix L’illa del tresor (XXXII Premi de Poesia Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2007), Pep Rosanes-Creus viu un període d’ostracisme, derivat sobretot de l’aïllament a què el condemna la malaltia, ja que ha de deixar de conduir i pràcticament no surt del poble. I, el que és més greu, des de 2010 deixa definitivament d’escriure, també com a conseqüència dels estralls de l’esclerosi múltiple, que li afecta la vista i el pols fins al punt de fer-li-ho impossible.

Les torres del sielnci

Tanmateix, el 2015, l’Associació Tapís, de Vic, publica el volum de poesia Hi havia una vegada, mostra de la darrera etapa del poeta, encara en part inèdita. Aquesta publicació és la primera d’una nova tanda, ja que emboscall hi dona continuïtat amb els reculls d’obra poètica Cants inespirituals (2014; poesia publicada, època de maduresa) i Trempar la veu (2015, poesia inèdita de joventut escrita entre 1975 i 1981). També a emboscall apareixen l’antologia bilingüe Cuerpo ausente (2015) i l’edició íntegra del volum que va guanyar l’any 1999 el premi Carles Riba, Les torres del silenci (2018) (que s’havia publicat parcialment amb el títol de Voltor).

Actualment Jesús Aumatell, editor, té en curs de publicació el dietari Llibreta borda, el primer lliurament del qual, La paradoxa de ser, acaba d’aparèixer (5 de març de 2020) en format electrònic (el podeu adquirir a la nostra botiga).

Enllaços recomanats sobre Pep Rosanes-Creus:

Vídeo d’una trobada amb el poeta: https://youtu.be/nXrXS42hCMk

Proposta de lectura de la poesia de Pep Rosanes escrita entre 1975 i 1992, en relació amb la seva recepció: http://emboscall-primamateria.blogspot.com/2014/07/el-cost-del-temps-lectura-de-la-poesia.html

Sobre Cants inespirituals: http://emboscall-primamateria.blogspot.com/2014/11/les-metamorfosis-de-pep-rosanes-creus.html

Sobre Hi havia una vegada: http://emboscall-primamateria.blogspot.com/2016/06/la-mirada-del-poeta.html

Sobre Trempar la veu: https://emboscall.blogspot.com/2018/05/rebutjar-lirics-excessos-text-de-victor.html; https://emboscall.blogspot.com/2018/04/presentacio-de-trempar-la-veu-volum.html

Sobre l’antologia poètica bilingüe Cuerpo ausente: https://emboscall-eltallerdepoesia.blogspot.com/2015/07/cuerpo-ausente-antologia-de-la-poesia.html

Sobre Les torres del silenci: http://emboscall.blogspot.com/2018/06/novetat-editorial-les-torres-del.html

Apunts per a una interpretació de l’obra rosanesiana des de l’òptica de la psicologia analítica: https://emboscall.blogspot.com/2018/08/seras-la-teva-ombra-esvaida-lelaboracio.html

Ressenya de Víctor Obiols a l’Ara (03/10/2020): https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/vitalisme-arriscat-pep-rosanes-creus_1_3846735.html


Comentaris 2

Leave a Reply

%d bloggers like this: