Narracions bíbliques que animin a fer el bé

Tria, cura i comentaris dels textos: Antoni Ferret

Coberta del llibre "Narracions bíbliques que animin a fer el bé"
Coberta del llibre Narracions bíbliques que animin a fer el bé

Al final d’aquesta pàgina podeu llegir el llibre com a PDF (bilingüe).

Versió web del llibre:

Índex

Presentació

Rut, la molt fidel companya

Tobit, una persona de bé

Càntic dels càntics – Poema d’amor (fragments)

Diu ell

Diu ella

Diu ell

Judit, la gran heroïna

Llibre dels salms

Salm 16

Salm 22

Salm 23

Salm 42

Salm 63

Salm 67

Presentació

És bo que treballadors, treballadores i gent normal vulguin conèixer “alguns” textos bíblics (pocs i bons), sobretot textos que siguin poc religiosos i molt humanistes. Justament jo afirmo que són així, precisament, els més lligats, de veritat, a qualsevol nexe, directe o indirecte, divino-humà. Efectivament, s’escau que tot allò que ve, o podria venir, del Creador o de Jesús, no acostuma a ser gaire “religiós”. I no és pas una cosa paradoxal, com es podria pensar, sinó que és lo més normal del món. Acostumen a ser, en canvi, molt humanistes.

Desconfiem de lo que sigui “molt” religiós. No vull pas dir que no ho hagi de ser, però en la mesura justa, i sempre, sempre, només per a qui sigui creient. Però lo humanista ha de ser, sense complexos de cap mena, fortament compartit.

És amb aquest esperit que dono a llegir, a qui vulgui fer-ho, unes molt curtes narracions bíbliques especials per estimular a fer el bé.

Antoni Ferret

Rut, la molt fidel companya

Llibre redactat, probablement, després de l’exili d’Israel (587 aC – 538 aC). És una història imaginada. L’objectiu és elogiar l’actitud generosa d’acompanyament.

Noemí, dona israelita, va emigrar, amb el seu marit, a Moab (país limítrof amb Israel). Hi tingueren dos fills, que més endavant es van casar amb dues dones moabites; una d’elles era Rut. La desgràcia es va abatre sobre aquesta família, i van morir tots tres homes, el marit de Noemí i els dos fills. Van quedar totes tres dones viudes.

Noemí, viuda i en un país estranger, va decidir tornar al que havia sigut el seu poble, on, almenys, hi tenia família i un camp propi. Però la seva jove Rut no va permetre que se n’anés sola i, tant sí con no, la va voler acompanyar. Va dir: «No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo: on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu [això era molt fort]. On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada.»

Una volta a Israel, la seva situació no era gaire bona. Noemí tenia un camp, però per ser dona i per l’edat, no el podia treballar. Rut digué: «Deixa’m anar al camp d’algú que em miri amb bons ulls i espigolaré allò que no recullin els segadors.» Però es donà el fet que, per casualitat, va anar a espigolar al camp de Booz, propietari i familiar de Noemí. Quan Booz la veié, s’hi fixà, i li va donar totes les facilitats perquè espigolés al seu camp. «Escolta, filla meva! No vagis a espigolar en un altre camp; queda’t aquí i uneix-te a la colla de les meves serventes… M’han contat tot el que has fet amb la teva sogra després de la mort del teu marit..» Rut va anar espigolant en aquell camp fins al vespre. En acabat, va batre el que havia espigolat i en sortí mig sac d’ordi.

En arribar a casa, en saber que havia estat espigolant al camp de Booz, Noemí va tenir una gran idea. Un dia, li va dir: «Filla meva, t’haig de cercar una llar on puguis ser feliç… Aquesta nit Booz sortirà a ventar a l’era l’ordi. Renta’t, doncs, perfuma’t, posa’t el vestit bo i baixa a l’era… Llavors, quan ell es posi a jeure, et fixes on dorm; vés-hi, li destapes els peus i t’hi ajeus…» Booz es va despertar i preguntà: «Qui ets?» Ella va respondre: «Soc Rut, la teva serventa. Estén el mantell sobre la teva serventa, perquè a tu et toca vetllar per mi.» Aquella nit dormí als seus peus, però l’endemà, Booz va començar els tràmits per casar-s’hi. A més a més, per comprar el camp de Noemí i posar-lo en valor.

«Aleshores, Booz va prendre Rut per muller. El Senyor va beneir aquesta unió fent que Rut tingués un fill.» «Noemí prenia el nadó, se’l posava a la falda i li feia de mainadera.» Així, Noemí sempre es va sentir acompanyada.

Tobit, una persona de bé

La novel·la bíblica didàctica “Tobit” va ser escrita, segons la crítica literària, al voltant de l’any 200 aC. Però l’autor situa els fets, i, doncs, la novel·la, uns 500 anys abans, entre finals del segle VIII i tot al llarg del VII aC.

Era l’època superdesgraciada de després de la derrota i la destrucció d’Israel del Nord, a mans dels exèrcits assiris. I amb la corresponent deportació (ja definitiva) de la població israelita a territori d’Assíria. Paral·lelament, el territori de l’antic Israel del Nord va ser repoblat amb població assíria. Aquesta població assíria, amb el temps, serien els anomenats “samaritans”, habitants de la regió ja anomenada Samaria. (Els samaritans també reconeixerien Jahvè com el seu Déu, però sempre serien mirats pels jueus de pro com uns nouvinguts, com uns seguidors de Jahvè, però de segona.)

Doncs bé: l’imaginat Tobit era un israelita deportat a Assíria, concretament a la capital, Nínive. Va caure en gràcia al rei Salmanassar, el qual li confià la direcció de les compres de la casa reial, cosa que implicava haver de fer viatges sovint, tant a altres llocs d’Assíria com a la veïna regió de Mèdia, on també tenia compatriotes deportats i fins i tot familiars.

Aquí tenim el primer punt important de la narració: Tobit vivia en una certa abundància, i, com a bona persona, aprofitava aquest fet per ajudar compatriotes seus, és a dir, israelites deportats que vivien en gran dificultat: Vegem com ho explica ell mateix:

“En la vida de Salmanassar, jo feia moltes caritats als meus germans israelites. Compartia el meu pa amb els famolencs i donava vestits als qui no en tenien. Si mai veia el cadàver d’un meu compatriota abandonat darrere les muralles de Nínive, jo l’enterrava.”

Però… aquesta situació no va durar sempre. Fixem-nos que diu “en la vida de Salmanassar”. Mort aquest rei, no sols ja no va poder continuar amb el seu càrrec, sinó que el seu successor, Sennaquerib, el perseguí i el volia matar, perquè Tobit enterrava, d’amagat, els morts que el mal rei feia matar. Va haver de fugir, amb la seva dona, Anna, i el fill, Tobies. A més li va confiscar tots els béns. De tota manera, com que la tasca de proveir el palau va recaure, ara, en un altre deportat, que era, precisament, un nebot de Tobit, la seva sort no li va pas tornar, però sí que pogué retornar amb la família a Nínive.

I aquí tenim un altre punt neuràlgic del relat, però en relació a la trama de la novel·la, no pas en relació al seu ensenyament positiu, com el que he assenyalat abans. Una de les conseqüències del canvi de situació fou que ja no pogués viatjar com abans. Ara bé: en un dels seus tràfecs anteriors, havia entregat en dipòsit una bona quantitat de monedes de plata a un familiar de Mèdia, segurament pensant utilitzar-la en un altre viatge, que ja no va poder fer. I això va portar grans conseqüències.

Però abans de parlar-ne, hem de dir una cosa greu. Com aquella dita que les desgràcies mai no venen soles, un dia, havent-se adormit al jardí, li caigueren, desgraciadament, uns excrements d’ocell sobre els ulls, i, malgrat les cures mèdiques, se li formaren uns tels sobre els ulls i acabà perdent del tot la vista. Ell acceptà la desgràcia, com a vinguda (o bé permesa) de Jahvè. Però, a partir d’aleshores, se sentí molt desgraciat, durant molts anys.

Però, cec i desgraciat, mai no va oblidar els seus bons principis. Ho veurem tot seguit. Passats anys, amb el fill, Tobies, ja grandet, i reconeixent, com li ho deia, que “ens hem tornat pobres”, i recordant les monedes de plata que, feia tant temps, havia dipositat a mans de la família de Gabael, de la ciutat de Ragues, a Mèdia, es va decidir a demanar a Tobies, lo que ell no podia pas fer: emprendre un llarg i perillós viatge fins a Ragues, i recuperar les seves monedes de plata. El fill va acceptar, però havia d’anar-hi acompanyat d’algú que en sabés ben bé el camí. Van trobar, fortuïtament, un jove disposat, i amb la promesa que se’l retribuiria bé. (Jove que l’autor diu que era un àngel.)

Ara bé, essent el viatge segurament llarg, i pensant Tobit en la possibilitat que abans del retorn ell pogués morir (com de fet desitjava i demanava a Jahvè), va fer lo que en aquell temps feien els pares als fills quan estaven a punt de morir: beneir-lo, tot fent-li les darreres (i en aquest cas, llargues) recomanacions. Lluny de mi reproduir-vos-les totes, però sí algunes, que demostren quin concepte de la vida tenia Tobit i volia que sempre tingués el seu fill.

Selecciono: “Fill meu, recorda’t del Senyor tota la vida. (…) Fill meu, als qui obren rectament fes-los almoina amb els béns que tinguis; quan facis caritat, no siguis gasiu. No esquivis cap pobre, i Déu no t’esquivarà. Fes caritat en proporció al béns que tinguis. Si en tens molts, dona més; si en tens pocs, no et sàpiga greu de fer una almoina més petita. Tindràs guardat un bon tresor per el dia de la necessitat. Perquè l’almoina allibera de la mort, et preserva d’entrar prematurament en les tenebres mortals. Qui fa una almoina ofereix a l’Altíssim una ofrena excel·lent.” Després de demanar-li que, sobretot, esculli una dona del llinatge dels seus avantpassats, continua (però aquesta vegada és diferent, no parla d’almoina, sinó de justícia entorn del treball):

“No retinguis el jornal que s’hagi guanyat qualsevol treballador teu. Paga-li de seguida. Si serveixes Déu així, ell et recompensarà. Ves amb compte, fill meu, en totes les teves accions i comporta’t com a persona assenyada. El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú.” Després de recomanar-li que eviti l’embriaguesa, continua, encara: “Comparteix el teu pa amb el qui passa fam, i els teus vestits amb el qui va despullat. Tot el que et sobri, dona-ho en almoina, sense que et dolgui.”

Partiren, doncs, Tobies i el jove acompanyant, cap la regió de Mèdia. Però, en arribar-hi, Tobies, suposo que per sentiments familiars, i potser per un de molt concret, es va estimar més, en comptes d’anar directament a la casa de Gabael, de Ragues, a recollir les monedes, fer una visita, i un sojorn, a casa del també familiar Ragüel, de la ciutat d’Ecbàtana. Entre Ecbàtana i Ragues hi havia, segons diu el llibre, dos dies ben bons de caminar.

Ragüel tenia una filla, Sara, que vivia sentint-se molt desgraciada, i que no es volia suïcidar, però demanava a Jahvè la mort, perquè, increïblement, s’havia casat amb set marits i, tots set, un darrere l’altre, havien mort, misteriosament, abans de poder consumar el matrimoni. (Familiars i veïns creien que era un “dimoni” qui els matava.) Tobies ja tenia por de ser el vuitè marit mort, però… l’amor hi pogué més. Aquell mateix vespre de l’arribada, tot sopant, demanà la mà de Sara a Ragüel, el qual li assegurà que, en aquell moment, ell era l’únic home que podia, i en tenia gairebé l’obligació, de casar-s’hi, segons les lleis israelites, que deien que tot home havia de casar-se, preferentment, amb una dona del seu llinatge.

Doncs, sense perdre temps, aquell mateix vespre, Ragüel li concedí la mà de Sara, i, després de firmar-li el corresponent document, anaren a passar la primera nit de noces. Tothom estava patint, però el jove acompanyant havia indicat a Tobies unes mesures d’higiene, a base de purificar l’ambient de l’habitació. La nit els va anar bé, i l’endemà, els pares de Sara, que havien passat la nit amb l’ai al cor, tingueren l’alegria de veure’ls sortir de la cambra vius i molt contents.

Ragüel va ordenar una festa de noces que va durar dues setmanes, i en la qual es van matar dues vedelles i quatre moltons. Tobies no arribà a anar a Ragues a recollir les monedes, sinó que hi envià el jove acompanyant, que les va portar, al mateix temps que convidava Gabael a venir al banquet, per tal d’estar tots junts. No cal dir que Sara, finalment, entrà en la molt i molt merescuda felicitat.

Després de la festa de dues setmanes, Tobies, Sara i el jove acompanyant van començar el llarg i costós viatge cap a Nínive, a reunir-se amb els pares, que estaven patint per la gran tardança. Quan van rebre el grup i, sobretot, la bonica Sara, van sentir una gran alegria, però… faltava lo millor.

Així que Tobies va veure el seu pare, “va córrer cap a ell amb el fel del peix a la mà [d’un peix que havien pescat durant el viatge]. Li bufà els ulls i, agafant-lo fort, li va dir:

Confiança, pare.

I li aplicà el remei una bona estona. Després, amb totes dues mans, li va arrencar dels ulls els tels blancs, començant pels llagrimers. Llavors el pare se li va tirar al coll i, tot plorant, li deia:

Et veig, fill meu, llum dels meus ulls!”

Sara havia recobrat la felicitat i Tobit havia recobrat la vista. L’autor dona a entendre que totes dues coses eren una amorosa intervenció divina. Jo penso que podria molt ben ser.

Sigui com sigui, Tobit alçà els ulls i digué:

“Beneït sigui Déu! Beneït sigui el seu sant nom!”

Acabades les festes de noces (les segones), Tobit va cridar el seu fill Tobies i li va dir: “Fill, ocupa’t de donar la paga al teu company de viatge, i afegeix-hi alguna cosa més.

Tobies va preguntar: Pare, quina paga puc donar-li? Ni que li doni la meitat dels béns que m’ha ajudat a portar, encara hi surto guanyant (…)

Tobit va contestar: Fill meu, és de justícia que rebi la meitat de tot el que ha portat.”

Així quedaren i així li ho digueren. Però el jove, llavors, els confessà que ell era un àngel, que els havia ajudat per voluntat divina, i que… evidentment, ell no cobraria res.

I, encara, els digué: “Val més la pregària sincera i l’almoina acompanyada d’honradesa que no pas la riquesa guanyada injustament. És millor fer almoina que no pas amuntegar or. Ajudar els pobres allibera de la mort i neteja de tot pecat. Els qui ajuden els pobres s’asseguren una llarga vida.”

Arribats els seus dies, després de molt temps, Tobit i l’esposa moriren, després d’haver viscut molt feliços, practicant lo que ells creien que havien de fer.

_____________________

I ara ve l’hora de la sinceritat de l’autor, no el bíblic, sinó un servidor.

En un altre lloc, vaig escriure que el llibre de Tobit és una llum en la foscor. Què vull dir, amb això? Ara, parlant d’aquest llibre, haig d’explicar-ho. Tot i que això significa haver de fer un excursos al marge de l’escrit present, lo més curt que pugui.

Els segles VIII i VII aC, Israel va viure una època esplendorosa en l’aspecte religiós (en el bon sentit de la paraula). S’hi van donar tres fets totalment excepcionals, sobretot per la coincidència entre ells:

*Una relació molt especial del poble amb Jahvè, de coneixement, culte, amor i obediència (poca). Sobretot pels bons profetes, que la van fer possible.

*L’acció enèrgica dels bons profetes, transmetent la passió divina pel Dret i la Justícia (en termes actuals: justícia social).

*L’existència d’un bon rei, fet excepcional en la història, rodejat per bons col·laboradors. Van escriure uns llibres, el Pentateuc, establint, per una banda, un mite (estància a Egipte, esclavitud, sortida gloriosa, amb ajuda especial de Jahvè, trobada al Sinaí…..), mite “necessari” per aixecar la moral d’un poble enfonsat pel desastre de la invasió i la destrossa dels exèrcits assiris.

Per una altra banda, establint un conjunt de normes socials, interpretant les prèdiques i condemnes dels bons profetes, en favor de la justícia i defensant la sort dels pobres.

Entre altres coses.

Aquesta coincidència excepcional, m’agradaria anomenar-la: Trilogia Gloriosa d’Israel.

Per desgràcia, va durar dos segles. La deportació (segona deportació) a Babilònia, el retorn al país però depenent d’un govern estranger, un darrere l’altre, i, com sempre, l’egoisme dels rics, van fer que aquell esperit s’anés afeblint… Escrits del segle V, de Nehemies i Malaquies, denuncien que els principis no es compleixen…

Època tova i fosca d’Israel, els segles que van de l’exili al naixement de Jesús, naixement i missió que donen pas a la segona fase del missatge cristià.

Doncs, enmig d’aquesta mala època, al voltant de l’any 200 aC, i després d’un altre testimoni bo del llibre de Siràcida, apareix, gairebé miraculosament, un llibre que retorna a l’esperit de la bona època, fins i tot, com heu llegit, d’una manera entusiasta i repetitiva. Doncs és una llum en la foscor. Potser per poc temps… Per això és un llibre molt estimat per mi, i voldria que ho fos per part dels meus lectors. (Només que jo li corregiria les paraules “almoina” i “caritat” per “ajuda”.)

Càntic dels càntics

Poema d’amor (fragments)

Presenta una relació d’amor entre un noi i una noia. S’havia atribuït sempre al rei Salomó, però no deu ser així. La crítica literària fixa la seva composició entre els segles V i III aC. Per tant no pot ser Salomó. Sembla que eren diversos poemes, que l’autor bíblic va ajuntar en un de sol. L’objectiu del poema és exalçar l’amor humà (psicològic i corporal) com un gran valor humà i diví. Però criteris molt tancats en aquest sentit han fet que no hi hagués interès a divulgar aquest llibre. (Antoni Ferret)

Diu ell

Que en són, de bells, els teus peus amb les sandàlies,

filla de príncep!

La teva cintura es doblega com un collaret

sortit de mans d’artista.

El teu llombrígol és una copa rodona

on mai no manca el vi aromàtic,

el teu ventre és un munt de blat

envoltat de lliris,

els teus pits són com dos cervatells,

com dos bessons de gasela.

El teu coll és com una torre de vori;

els teus ulls com els estanys d’Heixbon,

vora la porta de Bat-Rabim;

el teu nas, com la torre del Líban,

que mira vers Damasc.

El teu cap s’aixeca com el Carmel,

de porpra és la teva cabellera,

un rei és presoner de les teves trenes.

Que n’ets, de bella i fascinant,

amor meu deliciós.

Ets esvelta com una palmera,

els teus pits en són els raïms.

Jo m’he dit: “Em vull enfilar a la palmera,

n’agafaré els ramells.”

Que els teus pits siguin per a mi com raïms d’una vinya,

el perfum de la teva cara, com el de les pomes!

La teva boca és vi exquisit,

que flueix suaument cap al teu estimat

regalimant sobre els llavis endormiscats.

Diu ella

Jo soc per al meu estimat

i a mi tendeixen tots els seus anhels.

Vine, estimat meu, anem-nos-en al camp;

farem nit en els llogarrets.

Matinarem per anar a les vinyes,

veurem si brolla ja la vinya,

si s’entreobren les flors,

si floreixen els magraners,

i allí et donaré els meus amors.

Ja fan la seva aroma les mandràgores

i abunda a les nostres hortes tota mena de fruits exquisits.

Els nous, els més vells, que guardo, estimat meu, per a tu.

Tant de bo fossis germà meu,

alletat en els pits de la meva mare,

perquè en trobar-te et pogués besar

sense que ningú es burlés de mi!

Jo et cridaria, i et faria entrar a casa de la meva mare,

a l’alcova de la que em va engendrar,

i et donaria a beure vi adobat

i most de magraners.

La seva esquerra descansa sobre el meu cap,

i la seva dreta m’abraça afectuosa.

Diu ell

Us conjuro, filles de Jerusalem,

per les gaseles i les cabres salvatges,

que no desperteu ni inquieteu la meva estimada

fins que a ella li plagui.

(Capítols 7 i 8)

Nota: És fals, com indiquen certes edicions, que siguin “espòs i esposa”. De cap manera. Es tracta d’un noi i una noia que encara no tenen cap compromís (sens dubte el tindran), que no tenen casa pròpia, que per trobar-se en intimitat han d’anar a les vinyes, que ella desitja (amb suposicions absurdes) portar-lo a casa de la seva mare, i “a l’alcova de la seva mare” (no es diu més, però se suposa), que no poden besar-se en públic perquè la gent del poble, que no sap que tinguin cap compromís (perquè quan el tinguin ja ho sabrà tothom), ho trobarien malament. És veritat que ell l’anomena de vegades “germana meva, esposa meva”, com també “germana meva, estimada meva”, i d’altres formes. Són frases afectuoses vàries.

Judit, la gran heroïna

Història imaginada, en un llibre escrit al segle II aC, sobre un episodi que s’hauria esdevingut al segle VI aC, dins la batalla de Nabocodonosor, rei de Babilònia, contra Israel, guerra que sí que va succeir en aquest segle. Però l’autor, per tal de relativitzar més el context històric, posa Nabucodonosor com a rei d’Assíria.

L’objectiu de la història és demostrar que Déu sempre ajuda, però no pas mai de manera gratuïta, sinó amb un fort compromís humà. El compromís de Judit va ser no sols fort, sinó perillosíssim, i hi podia haver perdut molt, fins i tot la vida.

__________________________

Feia dotze anys que Nabucodonosor regnava sobre els assiris a la gran ciutat de Nínive… / …Nabucodonosor, rei d’Assíria, va cridar Holofernes, general en cap del seu exèrcit… i li va donar aquesta ordre: … Vés cap a occident, i llançat contra tots els territoris que no van obeir…

[Els israelites estaven assetjats a la petita ciutat de Betúlia, davant el poderós exèrcit d’Holofernes. Molt en minoria. Estaven espantats i quasi desmoralitzats. Van acordar que, si en 5 dies no es resolia la situació al seu favor, es rendirien a Holofernes. Però Judit, una dona viuda, es va oposar a aquest acord, perquè creia que era no tenir prou confiança en Déu.]

Autoritats de Betúlia, us prego que m’escolteu. No és correcta la proposta que heu fet avui al poble… / Qui sou vosaltres per temptar Déu, com heu fet avui…? … / Doncs bé, escolteu-me! Jo portaré a terme una gesta que serà recordada per totes les generacions… / Abans del termini que heu fixat perquè la ciutat es rendeixi als nostres enemics, el Senyor es valdrà de mi per a salvar Israel.

[Acompanyada d’una serventa, es dirigí cap al campament enemic. Li preguntaren:] / De quin bàndol ets? D’on vens i on vas? – Soc una hebrea. Fujo de la meva gent, ja que aviat seran posats a les vostres mans… / Quan Judit va arribar a la presència d’Holofernes i dels seus oficials, tots quedaren admirats de la seva bellesa. Judit es prosternà davant d’ell amb el front a terra… – Holofernes va dir a Judit: Estigues tranquil·la, dona, no tinguis por. / [Li va ser adjudicada una tenda, i ella demanà, i li fou concedit, que cada nit pogués sortir del campament per fer les seves oracions en solitari. D’aquesta manera s’assegurava poder entrar i sortir del campament lliurement.] / Els tres dies que va estar-se al campament sortia cap al torrent de Betúlia i es banyava… / Entrava purificada a la seva tenda i s’hi estava fins que al capvespre li servien el sopar.

El quart dia, Holofernes va oferir un banquet reservat als seus ajudants. / Bagoes anà a trobar Judit i li va dir: Una noia tan bonica no hauria de dubtar gens a presentar-se al meu senyor per rebre’n els honors… / Judit li respongué: I qui soc jo per contradir el meu senyor? Faré de bon grat… / En veure-la, Holofernes se sentí corprès i trasbalsat. Estava encès pel desig de posseir-la. / Holofernes estava tan captivat per Judit, que anava bevent més i més vi. Mai de la vida no n’havia begut tant en un sol dia.

Tots se n’anaren a dormir, rendits de tant com havien begut. / Holofernes, ple de vi, s’havia deixat caure damunt el llit. / Tothom s’havia retirat. / Aleshores Judit, dreta al costat del llit d’Holofernes, va dir interiorment: Senyor, Déu totpoderós, mira benigne en aquesta hora això que ara faré… / Judit es va acostar a la columna de la capçalera del llit i en va despenjar el sabre… / i digué: Senyor, Déu d’Israel, fes-me forta en aquest moment. / Amb tota la força, li va donar dos cops al coll i li tallà el cap en rodó. / [Va fer entrar la serventa, i posaren el cap d’Holofernes dins el sarró de les provisions. I sortiren. Quan van arribar a Betúlia, els israelites van tenir una enorme alegria, perquè no creien que pogués tornar.] Mireu: és el cap d’Holofernes. / El Senyor s’ha valgut d’una dona per a fer-lo morir. / El meu rostre ha seduït Holofernes per a la seva perdició, però ell no ha fet en mi res de dolent que em pugui infamar o avergonyir. [Poc després, els israelites atacaven el campament assiri.] Bagoes va entrar i va trucar a l’alcova de la tenda, suposant que Holofernes hi dormia amb Judit. / Llavors es va posar a cridar molt fort… [El fet va causar un impacte tan gran als soldats assiris, que van fugir en desbandada. I Israel se’n va alliberar.]

Llibre dels salms

Mostra de sis salms, amb els seus versets més representatius

Nota: Els salms no són textos ni normatius ni temàtics. Són tan sols expressions íntimes d’una persona vers el Creador, d’amor, de frustració, de demanda d’ajut, d’elogis… I quasi sempre segons la situació o estat de la persona. Qualsevol afirmació d’un salm no ha de ser mai escatida si és certa o no. La persona diu lo que sent.

Salm 16

Guarda’m, Déu meu, en tu trobo refugi

Senyor, heretat meva i calze meu,

tu m’has triat la possessió;

la part que m’ha tocat és deliciosa,

m’encisa la meva heretat.

Beneït sigui el Senyor, que em dona seny.

Fins a les nits instrueix el meu cor.

Sempre tinc present el Senyor;

amb ell a la dreta, mai no cauré.

El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,

fins el meu cos reposa confiat:

no abandonaràs la meva vida enmig dels morts

ni deixaràs caure a la fossa el qui t’estima.

M’ensenyaràs el camí que duu a la vida:

joia i festa a desdir al teu davant;

al teu costat, delícies per sempre.

_________________________

Salm 22

Déu meu, Déu meu,

per què m’has abandonat?

No vens a salvar-me,

ni t’arriba el meu clam.

Crido de dia i no em respons, Déu meu;

crido de nit, sense repòs.

(Per clamar-ho en nom de la major part de la humanitat.)

(Ho deixo així, perquè és molt llarg i el trobo una mica tremendista.)

_________________________________________

Salm 23

El Senyor és el meu pastor:

no em manca res.

Em fa descansar en prats deliciosos,

em mena al repòs vora l’aigua,

i allí em retorna.

Em guia per camins segurs,

per amor del seu nom;

ni que passi per la vall tenebrosa,

no tinc por de cap mal.

Tu, Senyor, ets vora meu:

la teva vara i el teu bastó

em donen confiança.

……

Ben cert, tota la vida m’acompanyen

la teva bondat i el teu amor.

I viuré anys i més anys

a la casa del Senyor.

____________________________________

Salm 42

Com la cérvola es deleix per les font d’aigua,

també em deleixo jo per tu, Déu meu.

Tot jo tinc set de Déu,

del Déu que m’és vida.

Quan podré anar veure Déu cara a cara?

Les llàgrimes són el meu pa

de nit i de dia,

i a tota hora em diuen:

“On és el teu Déu?”

Jo esplaio el meu cor apenat

recordant quan anava en processó

cap a la casa de Déu,

enmig d’un aplec festiu,

amb crits d’alegria i de lloança.

Per què aquesta tristor, ànima meva?

Per què aquest torbament?

Espera en Déu!

Jo et tornaré a lloar,

Salvador meu i Déu meu.

……..

______________________________

Salm 63

Tu ets el meu Déu, Senyor; a l’alba et cerco.

Tot jo tinc set de tu,

per tu es desviu el meu cor

en terra eixuta, assedegada, sense aigua.

Jo et contemplava al santuari

quan et veia gloriós i poderós.

L’amor que em tens és millor que la vida;

per això els meus llavis et lloaran.

Que tota la vida et pugui beneir

i alçar les mans lloant el teu nom.

Saciat del bo i millor,

et lloaré amb el goig als llavis.

Quan des del llit et recordo,

passo les nits pensant en tu,

perquè tu m’has ajudat,

i soc feliç sota les teves ales.

La meva ànima s’ha enamorat de tu,

em sosté la teva mà.

……

__________________________________

Salm 67

Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi,

que ens faci veure la claror de la seva mirada.

La terra coneixerà els teus designis

i tots els pobles veuran la salut.

Que et lloïn les nacions, Déu nostre,

que et lloïn tots els pobles alhora!

Que s’alegrin els pobles i cridin de goig:

tu governes les nacions amb justícia

i guies tots els pobles de la terra.

Que et lloïn les nacions, Déu nostre,

que et lloïn tots els pobles alhora!

La terra ha donat els seus fruits:

el Senyor, el nostre Déu, ens beneeix.

Que Déu ens beneeixi

i que el venerin d’un cap a l’altre de la terra!

______________________________

Versió PDF del llibre (bilingüe):

narracions-1

Podeu descarregar-vos el pdf seguint aquest enllaç. També disponible a la plataforma LEKTU.

Altres obres de l’autor

  • Per millorar el món
  • Per un cristianisme en la frontera
  • El neutre "lo"
  • Episodis d'història de Catalunya
  • La Bíblia ben explicada
  • La bíblia bien contada
  • Lo mejor de la Biblia
  • Lo més bo de la Bíblia

Leave a Reply

%d bloggers like this: