Les dues pors

Sisè volum de Llibreta borda, el dietari de Pep-Rosanes-Creus.

Portada de "Les dues pors", sisè volum de "llibreta borda", el dietari de Pep Rosanes-Creus.

Aquest sisè volum de la Llibreta borda deixa constància del que, vist amb la perspectiva dels anys, suposa el final d’una etapa crucial de la vida de Rosanes-Creus: la de l’entrada en la maduresa. Ja definitivament resolta la qüestió professional (guanya les oposicions a professor de secundària) es troba, però, al final d’una relació de parella; amb aquesta crisi i trencament sentimental sembla naufragar la voluntat del poeta d’endreçar els seus hàbits quotidians, i també comporta una menor dedicació a l’escriptura del mateix dietari. Una escriptura que esdevé, a voltes, més agosarada, fregant la ruptura amb la norma i, alhora, embridada per una fèrria voluntat d’estil. L’estil, doncs, reflecteix una tensió emocional que va en augment.

El títol

Aquesta llibreta, com d’altres d’aquest conjunt, no té títol particular. Finalment, ens hem decantat per posar-li el de Les dues pors, provinent de la primera entrada del llibre: “Conec les dues pors: la de morir i la de viure.” L’angoixa existencial recorre aquestes pàgines, i es condensa en frases com “la vida inútil”, que és l’única de l’entrada del 17/18-I-86 i que també seria un títol escaient per aquest llibre. O com “Els dos inferns”, amb què l’autor explícitament invoca Satre quan en una entrada del 30-VII-85 especifica que, aquests dos inferns “(el de les altes i el meu) no m’abandonen”.

Crisi sentimental

És sens dubte la imminència del trencament de la relació de parella —i, per tant, el final de la convivència que el poeta ha mantingut amb una noia els darrers tres anys— el que acreix l’angoixa, tema recurrent de La paradoxa de ser, la primera llibreta del dietari. El període de relativa estabilitat que va començar amb aquesta relació ara toca la seva fi. Això té conseqüències personals per al poeta, qui, com a resposta quasi instintiva a una situació que escapa al seu control, alimenta hàbits autodestructius —el consum excessiu de tabac i d’alcohol, sobretot. També s’afebleix la voluntat d’exercitar l’escriptura per tal de depurar l’estil, tan definitòria d’UVI, l’anterior lliurament del dietari, de manera que ara es perd la regularitat i també, a voltes, la contenció.

Així, en les pàgines d’aquesta llibreta trobem alguns experiments estilístics, més o menys transgressors de la norma formal, molt rars en l’obra de Rosanes-Creus —i per això especialment significatius, ja que apareixen vinculats a profundes crisis.

Algunes puntualitzacions sobre el lèxic

Alguns d’aquests experiments estan relacionats amb les poques puntualitzacions relatives al lèxic que cal fer:

En un paràgraf on l’autor descriu la tràgica mort d’un noi (després sabrem que era alumne seu), ho fa amb un esbós molt sintètic i el·líptic. Aquest estil reprodueix l’acció trepidant d’una “pel·lícula quinqui”, tan en voga al cinema espanyol de finals dels 70 i principis dels 80. Per a fer-ho, recorre a registres lèxics que estan en sintonia amb el gènere. Això justifica la tria del mot “acera”, un castellanisme unànimement desaprovat (el mateix autor, en un altre lloc d’aquesta llibreta, escriu “vorera”); no tan blasmat és el mot “quinqui”, que també trobem en aquest paràgraf malgrat no haver estat normativament beneït.

L’entrada del 24-XII-85 també ens ofereix un grapat de col·loquialismes, començant pel “visqui(s)” —forma popular en comptes de whisky(s)—, seguit pel típic “sisplau”, continuat pel més característicament rosanesià “dissimulador(s)” i per culminar amb un rotund “mecagumdéu”.

A banda d’això, esmento “ditxosos” i “tonto”, per deixar constància de tot el que he sabut detectar amb relació a la desviació de la normativa lèxica en aquest lliurament del dietari de Pep Rosanes-Creus. Sé que, si es tractés d’una obra de creació actual, no caldria aquest exercici d’enumeració, perquè fa referència a un element, el text, que és potestat exclusiva de l’autor. L’editor pot considerar necessari contrastar amb l’autor determinades transgressions de la norma, però això no ha de transcendir en una nota pública. Tanmateix, en el cas d’uns documents personals escrits fa més de 30 anys, especificar-ne aquests elements és la mínima acció requerida per a encarar-ne la contextualització. I també per a garantir al lector que l’edició es fa posant l’obligació de la fidelitat al text per davant de la consciència del respecte a la normativa.

Compreu el llibre

Podeu adquirir el llibre a la nostra botiga en format electrònic (PVP 6,24 €) o com a llibre imprès.

També disponible a Google Books.

Leave a Reply

%d bloggers like this: