“La mort de l’autor”, de Roland Barthes

Roland Barthes

Presentem una versió al català d’un assaig imprescindible per a la comprensió de les transformacions que ha sofert el concepte d’autor en l’època moderna. Les obres de Pep Rosanes-Creus exemplifiquen moltes de les estratègies textuals descrites per Barthes: la intertextualitat (entesa com a presència d’altres textualitats en el teixit propi -inclosos poemes del mateix Rosanes-Creus d’èpoques anteriors-, i com a apel·lació a un interlocutor/lector a ocupar el “seu” lloc), la multiplicació i dissolució del jo, la plasticitat de l’obra, que refusa deixar-se tancar o que pot muntar-se i desmuntar-se en blocs que modifiquen el sentit del conjunt en funció de la combinatòria…

Aquesta qüestió de l’autor és especialment rellevant quan, com a editor, hom actua com a intermediari entre l’escriptor i el lector. I és que en la praxi d’aquest ofici la categoria d’autor resulta especialment útil en la mesura que permet cohesionar un conjunt de productes, les seves obres, que altrament apareixerien disseminats i inconnexos al catàleg. Però, ateses les manifestacions de Barthes, ¿és lícit, aquesta ús? Hi hem de reflexionar. De moment, gaudiu del text (que us podeu descarregar com a pdf en aquest enllaç: https://drive.google.com/file/d/1Zadolu0z24RSPBSwGsMGq4_05Q5TIXA-/view?usp=sharing

o el podeu escoltar llegit en aquest vídeo

:


La mort de l’autor

Roland Barthes

Traducció de Jesús Aumatell

En el seu relat Sarrasine, Balzac, parlant d’un castrat disfressat de dona, escriu aquesta frase: “Era la dona, amb les seves pors sobtades, els seus capricis irracionals, les seves pors instintives, les seves gosadies sense causa, les seves bravates i la seva deliciosa finor de sentiments.” ¿Qui parla d’aquesta manera? ¿És l’heroi del relat, que procura d’ignorar el castrat que s’oculta sota la dona? ¿És l’individu Balzac, a qui la seva experiència personal ha dotat d’una filosofia de la dona? ¿És l’autor Balzac qui manifesta unes idees “literàries” sobre la feminitat? ¿És la saviesa universal? ¿La psicologia romàntica? Sempre serà impossible de saber-ho, per la bona raó que l’escriptura es destrucció de tota veu, de tot origen. L’escriptura és aquest neutre, aquest compost, aquest oblic on fuig el nostre subjecte, el blanc-i-negre on es perd tota identitat, començant per aquella mateixa del cos que escriu.

________

Sens dubte sempre ha estat així: des que un fet ha estat contat, amb finalitats intransitives i no pas per actuar directament sobre el real, és a dir, definitivament externa a qualsevol altra funció que no sigui el mateix exercici del símbol, es produeix aquesta disjunció, la veu perd el seu origen, l’autor entra en la seva pròpia mort, l’escriptura comença. Tot i això, el sentiment d’aquest fenomen ha estat variable; a les societats primitives, la narració no és mai assumida per una persona, sinó per un mediador, xaman o recitador, del qual se’n pot admirar la “realització” (és a dir, el seu domini del codi narratiu), però mai el seu “geni”. L’autor és un personatge modern, produït sens dubte per la nostra societat en la mesura que, en sortir de l’Edat Mitjana, amb l’empirisme anglès, el racionalisme francès i la fe personal de la Reforma, descobria el prestigi de l’individu o, per dir-ho de manera més noble, de la “persona humana”. Per tant, és lògic que pel que fa a la literatura hagi de ser el positivisme, resum i resultat de la ideologia capitalista, el que ha concedit major importància a la “persona” de l’autor. L’autor regna encara dins els manuals d’història literària, les biografies d’escriptors, les entrevistes de les revistes, i dins la consciència mateixa dels literats, desitjosos d’unir, gràcies al seu diari íntim, la seva persona i la seva obra; la imatge de la literatura que hom pot trobar en la cultura contemporània està tirànicament centrada sobre l’autor, la seva persona, la seva història, els seus gustos, les seves passions; la crítica consisteix encara, la majoria de vegades, en dir que l’obra de Baudelaire és el fracàs de l’home Baudelaire, de la de Van Gogh, que és la seva follia, de la de Txaikovski, que és el seu vici: l’explicació de l’obra sempre es busca a la banda de qui l’ha produït, com si, a través de l’al·legoria més o menys transparent de la ficció, es troba sempre finalment la veu d’una sola i la mateixa persona, l’autor, qui lliura la seva “confidència”.

________

Tot i que l’imperi de l’autor continua sent molt poderós (la nova crítica sovint no ha fet sinó consolidar-lo), és evident que des de fa temps alguns escriptors han intentat rebutjar-lo. A França, Mallarmé, sens dubte el primer, va veure i preveure en tota la seva amplitud la necessitat de substituir pel llenguatge mateix aquell que fins aleshores se suposava que n’era el propietari; per a ell, com per a nosaltres, és el llenguatge el que parla, no l’autor: escriure, és, mitjançant una impersonalitat preexistent –que mai no s’ha de confondre amb l’objectivitat castradora del novel·lista realista–, atènyer aquell punt on només el llenguatge actua, “performa”, i no “jo”: tota la poètica de Mallarmé consisteix en suprimir l’autor en profit de l’escriptura (cosa que és, com veurem, retornar al seu lloc al lector). Valéry, embolicat amb una psicologia del Jo, va edulcorar molt la teoria mallarmeana, però, en remetre, per la seves preferències classicistes, a les lliçons de retòrica, no va deixar d’interrogar i de burlar-se de l’Autor, tot accentuant la naturalesa lingüística i gairebé “casual” de la seva activitat, i reivindica al llarg dels seus llibres en prosa la condició essencialment verbal de la literatura, davant la qual tot recurs a la interioritat de l’escriptor li semblava pura superstició. El mateix Proust, malgrat el caràcter aparentment psicològic del que hom anomena les seves anàlisis, va assumir la responsabilitat d’esborrar inexorablement, mitjançant una subtilització extrema, la relació entre l’escriptor i els seus personatges: fent que el narrador no fos la persona que ha vist o sentit, ni tan sols la persona que escriu, sinó la persona que escriurà (el jove de la novel·la –però, de fet, ¿quants anys té, i qui és ell?– vol escriure, però no pot, i la novel·la s’acaba quan finalment l’escriptura es fa possible), Proust ha donat a l’escriptura moderna la seva epopeia: per una inversió radical, en lloc d’introduir la seva vida a la seva novel·la, com diem sovint, fa de la seva vida mateixa una obra per a la qual el seu propi llibre n’era el model, de manera que ens resulta força evident que no és pas Charlus qui imita Montesquiou, sinó que Montesquiou, en la seva realitat anecdòtica, històrica, és només un fragment secundari, derivat de Charlus. El Surrealisme, per últim, per mantenir-nos en aquesta prehistòria de la modernitat, no podia sens dubte atribuir a la llengua un lloc sobirà, en la mesura que la llengua és un sistema, i allò que aquest moviment buscava era, romànticament, una subversió directa dels codis –ben il·lusòria, perquè un codi no es pot destruir, hom només pot “usar-lo”–; però recomanant sense cessar de decebre bruscament els significats esperats (aquesta era la famosa “sacsejada” surrealista), confiant a la mà la tasca d’escriure el més ràpidament possible allò que el cap mateix ignora (això era l’escriptura automàtica), acceptant el principi i l’experiència d’una escriptura col·lectiva, el Surrealisme va contribuir a dessacralitzar la imatge de l’autor. Finalment, fora de la literatura mateixa (realment, aquestes distincions han esdevingut obsoletes), la lingüística acaba de dotar a la destrucció de l’autor d’un instrument analític preciós en mostrar que l’enunciació en la seva totalitat és un procés buit, que funciona perfectament sense haver de ser completat per la persona dels interlocutors: lingüísticament, l’autor no és mai res més que l’home que escriu, de la mateixa manera que jo no soc més que l’home que escriu, de la mateixa manera que jo no és altre que aquell que diu jo: la llengua coneix un “subjecte”, no una “persona”, i aquest subjecte, buit al marge de l’enunciació mateixa que el defineix, és suficient per fer que el llenguatge “se sostingui”, és a dir, per exhaurir-lo.

________

L’allunyament de l’Autor (amb Brecht, podríem parlar aquí d’un autèntic “distanciament”: l’Autor disminueix com a una figura minúscula al fons de l’escena literària) no és només un fet històric o un acte d’escriptura: transforma completament el text modern (o, el que és el mateix, el text s’escriu i es llegeix de manera que en ell s’hi absenta, a tots nivells, l’Autor). En primer lloc, el temps ja no és el mateix. Quan creiem en ell, l’Autor sempre es concep com el passat del seu propi llibre: el llibre i l’autor prenen els seus llocs en la mateixa línia, distribuïda en un abans i un després: se suposa que l’Autor alimenta el llibre, és a dir, que el preexisteix, pensa, pateix, viu per ell; manté amb la seva obra la mateixa relació d’antecedència que un pare manté amb el seu fill. Ben al contrari, l’escriptor modern neix simultàniament amb el seu text; en cap cas no està proveït d’un ésser que precedeixi o transcendeixi la seva escriptura, no és per res el tema del qual el seu llibre seria el predicat; no hi ha altre temps que el de l’enunciació, i tot text està escrit eternament aquí i ara. Això és degut que (o se’n segueix que) escriure ja no pot designar més una operació d’enregistrament, de constatació, de representació, de “pintura” (com deien els Clàssics), sinó del que els lingüistes, seguint la filosofia oxfordiana, anomenen performatiu, una forma verbal rara (que es dona exclusivament a la primera persona i al present), en la qual l’enunciació no té cap altre contingut (altre enunciat) que l’acte pel qual es pronuncia: alguna cosa com ara el Nos declarem dels reis o el Jo canto dels més antics poetes; l’escriptor modern, després d’haver enterrat l’Autor, ja no pot creure, segons la visió patètica dels seus predecessors, que la seva mà és massa lenta per al seu pensament o la seva passió, i que en conseqüència, fent d’una necessitat llei, ha hagut d’accentuar aquest retard i “treballar-ne” indefinidament la forma; per a ell, per contra, la seva mà, deslligada de qualsevol veu, suportada per un gest pur d’inscripció (i no d’expressió), traça un indret sense origen –o que, si més no, no té altre origen que el llenguatge mateix; és a dir, allò mateix que qüestiona incessantment tot origen.

________

Ara sabem que un text no és pas fet d’una línia de paraules, d’on sorgiria un sentit únic, d’alguna manera teològic (que seria el “missatge” de l’Autor-Déu), sinó un espai de dimensions múltiples, en el qual s’hi casen i s’hi confronten diverses menes d’escriptures, cap de les quals és original: el text és un teixit de citacions, eixides de les mil fonts de cultura. Semblantment a Bouvard i Pécuchet, aquells copistes eterns, sublims i còmics alhora, el profund ridícul dels quals designa precisament la veritat de l’escriptura, l’escriptor només pot imitar un gest sempre anterior, mai original; el seu únic poder és combinar les escriptures, contraposant les unes a les altres, de tal manera que mai no prengui recolzament sobre una d’elles; si vol expressar-se, almenys hauria de saber que “la cosa” interior que pretén “traduir” és només un diccionari ja composat, les paraules del qual no poden ser explicades sinó a través d’altres paraules, i així indefinidament: aventura que li va ocórrer de manera exemplar a un jove Thomas de Quincey , tan fort en grec que per traduir a aquesta llengua morta certes idees i imatges absolutament modernes, ens explica Baudelaire, “va crear per al seu ús un diccionari sempre disponible, molt més complex i extens que el que resulta de la vulgar paciència dels temes purament literaris”(Els Paradisos artificials); com a successor de l’Autor, l’escriptor no conté en si mateix passions, humors, sentiments, impressions, sinó aquest immens diccionari, del qual extreu una escriptura que no té aturador: la vida només pot imitar el llibre i el llibre en si només és un teixit de signes, imitació perduda i infinitament remota.

________

Un cop allunyat l’Autor, la pretensió de «desxifrar» un text es torna de fet inútil. Donar un Autor a un text és imposar-li a aquest text una assegurança, proveir-lo d’un significat últim, tancar l’escriptura. Aquesta concepció li va molt bé a la crítica, que llavors pretén dedicar-se a la important tasca de descobrir l’Autor (o les seves hipòstasis: la societat, la història, la psique, la llibertat) sota l’obra: un cop trobat l’Autor, el text queda «explicat», el crític ha vençut; així doncs, no hi ha res de sorprenent en el fet que, històricament, el regne de l’Autor ha estat també el del Crític, ni tampoc en el fet que la crítica (per nova que sigui) sigui avui desmantellada alhora que l’Autor. En l’escriptura múltiple, efectivament, tot està per desembolicar, però res per desxifrar; pot seguir-se l’estructura, “desfilada” (com diríem d’un punt de mitja que es deslliga) en tots els seus nusos i en tots els seus nivells, però no hi ha un fons; l’espai de l’escriptura s’ha de recórrer, no es pot travessar; l’escriptura posa sentit sense parar però és sempre per evaporar-lo: procedeix a una exempció sistemàtica del sentit. Per això mateix, la literatura (seria millor d’ara en endavant dir l’escriptura), en refusar d’assignar al text (i al món com a text) un «secret», és a dir, un sentit últim, allibera una activitat que es podria anomenar contra-teològica, pròpiament revolucionària, ja que refusar aturar el sentit és finalment refusar Déu i les seves hipòstasis, la raó, la ciència, la llei.

________

Tornem a la frase de Balzac. Ningú (és a dir, cap «persona») no la diu: la seva font, la seva veu, no és l’autèntic lloc de l’escriptura, és la lectura. Un altre exemple, molt precís, pot ajudar a comprendre-ho: recents investigacions (J.-P. Vernant) han tret a la llum la naturalesa constitutivament ambigua de la tragèdia grega; el text hi és teixit amb paraules de doble sentit, que cada persona comprèn unilateralment (aquest malentès perpetu és precisament el «tràgic»); no obstant això, hi ha algú que entén cadascuna de les paraules en la seva duplicitat, i a més entén, per dir-ho així, fins i tot la sordesa dels personatges que estan parlant davant d’ell: aquest algú és, precisament, el lector (en aquest cas l’espectador). D’aquesta manera es revela el sentit total de l’escriptura: un text està format per escriptures múltiples, procedents de diverses cultures i que entren les unes amb les altres en diàleg, en paròdia, en resposta; però hi ha un lloc en el qual es recull tota aquesta multiplicitat, i aquest lloc no és l’autor, com fins avui s’ha dit, sinó el lector: el lector és l’espai mateix en què s’inscriuen, sense que se’n perdi ni una, totes les citacions que constitueixen una escriptura; la unitat del text no està en el seu origen, sinó en el seu destí, però aquest destí ja no pot seguir sent personal: el lector és un home sense història, sense biografia, sense psicologia; és tan sols aquest algú que manté reunides en un mateix camp totes les traces que constitueixen l’escrit. I aquesta és la raó per la qual ens resulta risible sentir com es condemna la nova escriptura en nom d’un humanisme que s’erigeix, hipòcritament, en campió dels drets del lector. La crítica clàssica no s’ha ocupat mai del lector; per a ella no hi ha a la literatura un altre home que aquell que l’escriu. Avui dia estem començant a no caure en el parany d’aquesta espècie d’antífrasis gràcies a la qual la bona societat recrimina superbament a favor del que precisament ella mateixa està apartant, ignorant, sufocant o destruint; sabem que per tornar-li el seu futur a l’escriptura cal capgirar el mite: el naixement del lector es paga amb la mort de l’Autor.

l968, Manteia.

Leave a Reply

%d bloggers like this: