Jesús Aumatell, editor

Esp. / Eng.

Quan el 1998 vaig posar en marxa l’editorial emboscall, vaig poder materialitzar el meu anhel personal de dedicar-me al que més m’apassionava, la literatura i el llibre com el seu vehicle imperible.

Però d’aleshores ençà estem assistint a un desplaçament del significat de la paraula llibre. A principis dels anys 90 tots teníem molt clar què volíem dir amb aquest terme, i no dubtàvem, tampoc, del significat de literatura: el llibre, plasmació impresa d’una obra de creació o científica, constituïa, en ell mateix, una unitat de sentit. Com a tal, s’afegia naturalment al conjunt històric dels llibres (un corpus global en continu creixement), els quals constituïen –inclosa la literatura– la totalitat del coneixement humà (també en continu creixement).

El llibre ara no sabem què és: si ja els primers anys del nou mil·lenni es parlava de considerar qualsevol producció amb elements narratius (des d’un videojoc a una pel·lícula) com a llibre, ara comença a haver-hi “biblioteques de coses”. Quan qualsevol cosa és un llibre, ja no podem fer servir aquest terme sense especificacions per a denominar el mateix que ara fa vint anys. Hem de dir “llibre imprès” o “llibre digital”.

Crec que, des del moment que vaig començar a produir objectes que eren catalogats com llibres, em vaig adonar, encara que no en fos plenament conscient fins molt de temps després, que estava contribuint a la destrucció d’aquell concepte transcendent que jo mateix tenia de la literatura i del llibre. Si jo podia “fer” (en el sentit material d’imprimir i enquadernar a la meva pròpia casa) un llibre, fer-ho estava ja a l’abast de qualsevol. La degradació –vulgarització– és conseqüència de la democratització: això forma part de l’evolució de la societat humana. Intentar aplicar correccions (normalment esgrimint l’argument de l’excel·lència, una antiga romanalla de quan manava l’aristocràcia) a aquest procés natural està condemnat al fracàs. És cert que, a mitjà termini, això permet fer la viu-viu als que s’hi emparen, no tant per la simpatia que la seva romàntica defensa de valors decadents desperta en una societat que, mentre plany l’ensulsiada de tot un món, consumeix amb entusiasme els nous productes que se li van oferint, sinó per les dimensions del cadàver que n’ha quedat, de les restes del qual viuen.

Havent assumit aquest estat de coses, he decidit reprendre l’activitat editorial, de la qual vaig decidir retirar-me ara fa uns dos anys (cap a finals de 2017), en part perquè la consciència de tot això que he exposat al paràgraf anterior havia convertit per a mi en absurda la tasca editorial (i més tenint en compte que se’m feia molt difícil, per qüestions conjunturals, continuar el procés d’autoproducció dels llibres, procés que, fet i fet, era l’únic i autèntic suport ideològic i material d’emboscall), i en part pel context sociopolític (davant de la repressió que l’estat espanyol va endegar sobre el poble català arran del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017) se’m feia impossible continuar, he necessitat tot aquest temps per armar-me ideològicament i moral per reprendre l’activitat editorial.

Ara crec que la cerca d’un públic universal a través de la xarxa –cosa que implica l’ús de l’anglès, alhora que justifica el de l’espanyol i el de qualsevol altra llengua de què jo pugui tenir coneixement suficient– és la via per a la publicació d’obres. Sense deixar de ser una plataforma editorial catalana que tindrà en la producció de l’àmbit cultural català la seva base, aquesta nova proposta voldrà projectar-se en l’àmbit mundial.

Revela el caràcter personal d’aquesta iniciativa el fet que porti el meu nom: ja no serà “emboscall” ni cap altra etiqueta amb connotacions difuses que el receptor omple al seu gust, sinó “Jesús Aumatell, editor” que assumeix la responsabilitat de la tasca; tanmateix, “emboscall” pot ser una “subetiqueta” inclosa en l’anterior, en la mesura que és referència d’un bagatge que pot ser, si convé, actualitzat.

%d bloggers like this: