Emboscall esdevé una editorial “gonzo”

En els seus inicis, en aquella llunyana primavera de 1998, Emboscall es va definir com una editorial “atesanal”, concepte que s’especificava en el sentit que la producció es realitzava, a la pràctica, de forma unipersonal, no industrialitzada ni especialitzada, sinó que un sol individu realitzava tot el procés productiu, des que l’obra sortia de les mans de l’autor fins arribar a les del lector. Jesús Aumatell (també conegut com a Bosc, o l’autor del bloc), qui va promoure aquesta empresa, en el període de 1998 fins a principis de 2009, va procurar mantenir-se invisible per no interferir amb les mateixes obres que publicava. En principi, no ho considerà cap mena de sacrifici personal, ans la seva pròpia trajectòria com a autor ja l’havia conduit de fet al silenci, i la via de l’edició li donava una certa fórmula de continuïtat creativa, impersonal però adequada en principi a la seva situació.
Cal dir, però, que amb el temps, per a l’autor del bloc això es va convertir en una mera pràctica quotidiana, mantinguda per la dinàmica que imposa la necessitat de guanyar-se la subsistència, o manutenció. Però l’ensulsiada del 2009, quan, en el context d’esclat de la crisi econòmica, coincidiren diversos contratemps que van frenar en sec l’activitat d’Emboscall, va comportar un període d’un any llarg de pràctica inactivitat editorial, fins a mitjans de 2010, que comença, poc a poc, a reprendre la producció, gràcies sobretot a poder instal·lar les eines en un pis de Tordera, que uns amics cedeixen generosament.
En aquesta nova etapa, vista l’experiència acumulada, l’autor del bloc sent la necessitat de procedir d’una forma relativament diferent de com ho havia vingut fent fins ara. És clar que això no afecta els processos productius, que segueixen sent els mateixos (o s’han modificat per adaptar-se a les noves eines que apareixen com a fruit dels canvis tecnològics), ni el tractament de les obres (que s’han de tractar sempre amb els mateixos criteris de rigor i respecte), però sí la relació de l’editor tant amb l’autor com amb el públic.
L’autor del bloc no sap (ni li importa) si això es fruit d’una necessitat d’uatoafirmació o de projecció personal, però el que sí que pot afirmar és que la pràctica el condueix cap aquí, cap a aquest capteniment, una nova forma de realitzar la tasca editorial que tal volta es podria qualificar com a “gonzo” (sobre aquest concepte, manllevat del periodisme, vegeu, per exemple http://es.wikipedia.org/wiki/Periodismo_gonzo o  http://en.wikipedia.org/wiki/Gonzo_journalism, no s’ha trobat cap pàgina en català que en parli).
Com s’ha apuntat més amunt, els aspectes que es modifiquen són els que afecten la relació amb els autors, i els que tenen a veure amb la difusió de les obres (o sia, els que afecten a això que en diem “el públic”, si és res més que una entelèquia). El primer punt serà exposat detalladament en una futura entrada en aquest bloc, ara voldria exposar allò que té a veure amb el segon punt, i és, de fet, el que justifica el qualificatiu de “gonzo”, en la mesura que aquest és un concepte pouat del periodisme, o sia, la difusió i exposició d’informació relativa a un fet concret en l’àmbit general.
La difusió de les obres
Des d’un principi, des d’Emboscall es va constar la dificultat de la promoció de l’obra literària a través dels mitjans habituals si no era fent el joc pervers de l’amiguisme, o, en l’altre extrem, apostant fort per la publicitat, el cost de la qual és insostenible per a una empresa artesanal (assumir-lo obligaria a canvis en la producció, i convertir-se en un factoria editorial convencional), i mantenir-se al marge de tot això condemnava de fet a la més radical de les marginalitats, perfectament assumida (i païda sense cap mena de ressentiment, perquè ja sabem que tot té el seu preu, i aquest es paga de gust). El fet, però, és que tots els canvis esdevinguts (o consolidats) amb els mitjans electrònics, i especialment amb Internet, que posa a la nostra disposició eines potentíssimes i gens oneroses per a la difusió de la nostra tasca, deixa sense arguments el mutisme i la no implicació en els processos divulgatius. Però en la mesura que l’assumpció i utilització d’aquestes eines exigeix la implicació personal, el subjecte promotor ha de sortir necessariament a donar la cara.
He necessitat temps per anar assimilant tot això, però arribats en aquest punt m’adono que la continuïtat passa per aquí. No sé (ni m’importa) si això és millor que allò, però crec que, per continuar, és necessari. I no per progressar (això és una fal·làcia, la pastanaga que empaita el burro per tirar del carro), ans simplement per sobreviure.

Bosc

Comentaris 3

Leave a Reply

%d bloggers like this: