Cos absent (edició digital oberta)

Antologia de l’obra poètica de Pep Rosanes-Creus, disponible en format epub

Error embedding FlippingBook shortcode, please check the flipbook url. (https://online.flippingbook.com/view/847971509/)

Pròleg

Pep Rosanes-Creus va néixer en ple franquisme –corria l’any 1957– a Osona, concretament a Manlleu, però la seva família es va traslladar poc després al poble veí de Roda de Ter, on va viure la infantesa i l’adolescència. Allí, als setze anys, va ser alumne de les classes de català que Miquel Martí i Pol impartia a casa seva als veïns del poble (tingueu en compte que, aquells anys, el català estava prohibit a l’escola oficial del règim franquista, on tot l’ensenyament es feia exclusivament en llengua espanyola). Martí i Pol, que ja havia assolit un prestigi com un poeta que depassava l’àmbit comarcal, era un referent per al jove Rosanes-Creus, qui va mostrar-li les seves primeres composicions, establint-se així una relació de mestratge del poeta madur cap al jove aprenent. Aquest, amb el temps, en un procés d’autoafirmació que queda reflectit al poema “A Miquel Martí i Pol”, datat entre 1973 i 1975 (recollit en aquesta antologia), aviat s’allunyaria del seu primer mestre per seguir d’altres models. Dues circumstàncies accentuaren aquest distanciament: la primera, el trasllat del jove poeta a Barcelona per cursar estudis universitaris; la segona, el fet que se li diagnostiqués (el 1980) esclerosi múltiple, la mateixa malaltia que, pocs anys abans, havia ocasionat a Martí i Pol una severa minva de les seves facultats físiques, condemnant-lo en un breu període de temps a una cadira de rodes. A Pep Rosanes-Creus, que acabava de complir 23 anys, li resultava molt dolorós veure’s reflectit en aquell que havia estat el seu mentor, per qui sempre va sentir un cordial afecte.

Però tornem als anys del final del franquisme a Osona, on el substrat poètic verdaguerià, pedra angular de la modernització del llenguatge literari català, hi romania especialment vigent, sobretot per l’acció pedagògica de l’estament eclesiàstic. La dictadura militar, molt estricta amb la societat civil, va tolerar, en canvi, que l’església catalana conservés i cultivés la pròpia cultura en aquells àmbits que estaven sota el seu control, com era el cas del seminari de Vic. En aquest centre, a principis dels anys 50, va sorgir un grup de poetes, entre els quals alguns de gran talla, com Segimon Serrallonga (Torelló, 1930 – Badalona 2002), Josep Grau i Jofre (Manlleu, 1927–2005), Antoni Pous (Manlleu, 1932 – Barcelona, 1976) o Josep Junyent (Vic, 1930–1993). Aquests poetes, alguns dels quals (Serrallonga, Junyent) van ser sacerdots fins a la seva mort, i tot i que publiquessin molt poc en vida, van revitalitzar i actualitzar l’herència poètica (postsimbolista) de Carles Riba alhora que es comprometien activament, des de posicions polítiques d’esquerres, amb la lluita antifranquista, pels drets i llibertats socials i per la recuperació de la identitat i la cultura catalanes. Vinculats a la docència, van promoure, a les escoles on feien classes, activitats com la publicació artesanal per part dels seus alumnes de revistes ciclostilades o fotocopiades que van ser model a seguir. Així, els anys 70, a les principals localitats d’Osona, van proliferar els exemples de publicacions autorealitzades per petits grups de joves lletraferits.

Pep Rosanes-Creus, que no va ser alumne directe de cap dels poetes del “grup del seminari”, sí que va ser un assidu seguidor i practicant d’aquests models d’autoedició: l’any 1975, a l’institut de Vic, va realitzar amb un company, Jordi Bardolet, una revista sense títol (un plec grapat de fotocòpies de poemes al qual es referien amb el nom de “Poemes de l’Institut de Vic”); tot seguit, amb el mateix Bardolet i amb Pere Güell, Josep Manel Ferrer Moreno, Joan Rubinat i Ramon Pujol van publicar la revista Silenci (1976); el 1977, sent ja alumne del primer curs universitari a Barcelona, amb Pere Güell i Josep Manel Ferrer Moreno van produir La meva dona dorm amb el gat de l’avi; i amb Josep Casadesús (K100) va publicar Papers amorals (1979) i Nit de bruixes (1980).

Eren els anys de la fi del franquisme i de l’inici de la transició, i aquestes revistes, sorgides espontàniament en el si de la societat catalana per expressar-ne la set de canvi i, alhora, afirmar-ne la identitat cultural, reflectien en els seus textos una evolució que partia de la militància política antifranquista per culminar en l’elaboració progressivament més complexa i autònoma de poètiques personals. Entre els últims anys 70 i els primers 80, quan entre els que les feien es generalitzà el sentiment que s’havia consolidat la democràcia, aquestes publicacions perderen el seu sentit de ser i, o bé desaparegueren, o bé adoptaren presentacions més convencionals, intentant situar-se en un espai cultural diferent (perquè havia evolucionat) d’aquell que les havia vist sorgir.

Calgué esperar a principis dels anys 90 perquè es materialitzessin noves publicacions de Rosanes-Creus, ja en format de llibre…, tot i que també gestionades pels mateixos autors: El club dels 7 (Poetes Morts) de Roda de Ter(1991, llibre col·lectiu) i On la nit era negra (1993, amb Pere Güell). Però molt aviat va publicar dues obres en dues de les principals editorials catalanes: a Edicions 62 La venjança de l’eunuc (1993) i a Quaderns Crema El gos i l’ombra de l’alzina (1995). Malgrat la bona recepció d’aquests títols par part de la crítica i el públic, van ser editorials menys convencionals les que continuaren la publicació de l’obra de Rosanes-Creus, primer amb dues “plaquettes” aparegudes el mateix any 1998: Vuit poemes a càrrec de Cafè Central, i Set , que va ser la primera publicació d’emboscall. Aquesta editorial, en el seus inicis, van tenir en Rosanes-Creus un dels pilars sobre els quals va poder consolidar la seva presència i continuïtat, atès que hi van aparèixer No he fet res el 1998 i El cos del temps l’any següent, el 1999, el mateix en què va guanyar el premi “Carles Riba”, el guardó més prestigiós dels que es dona a Catalunya a una obra poètica inèdita. L’obra va ser publicada per l’editorial Proa el 2000 amb el títol de Voltor, també amb bona acollida per part del públic i la crítica.

Rebre aquest guardó va suposar un èxit indiscutible; però, malgrat tot, no va tenir com a conseqüència la consolidació (entesa com a regularitat/normalitat en la publicació de les seves noves obres, paral·lela a la inclusió del seu nom dins del paradigma literari “oficial”) de Pep Rosanes-Creus en el marc de les lletres catalanes. Probablement van contribuir a dificultar-ho les circumstàncies personals del poeta en aquest període: d’una banda, la progressió de la malaltia limitava cada vegada més la seva autonomia a l’hora de desplaçar-se, i, de l’altra, problemes de relació insalvables van comportar la seva separació de la dona que havia sigut la seva parella des de mitjans de la dècada dels noranta, amb qui havia tingut els seus dos fills. La decadència física, sumada a l’ensulsiada de l’estat matrimonial, amb la conseqüent pèrdua de la unitat familiar, van condicionar encara més l’activitat social del poeta, tot i que d’aquesta situació en va néixer el llibre de poesia Zero. L’obra, colpidora per la seva lucidesa simbòlica, va romandre inèdita 18 anys, fins que recentment (l’abril de 2020) ha estat publicada per JAeditor. En aquest context, la mort –víctima d’un càncer fulminant–, el 2003, de Rosa Soler, qui havia estat la parella de Rosanes-Creus en l’època universitària, va produir-li un gran desassossec, que va donar lloc a l’escriptura dels poemes que conformen La Rosa pòstuma, publicat el 2004 per emboscall, en paral·lel a La Rosa de joves, volum que recollia obra juvenil relacionada amb l’amiga morta.

Calgué esperar al 2008 perquè arribés al públic una nova obra seva, L’illa del tresor, guardonada amb el premi “López-Picó”, de Vallirana, el qual comportava la publicació del llibre, que va anar a càrrec de l’editorial Viena. Però la progressió de la malaltia, que cada vegada li feia més difícil llegir i escriure, va forçar Pep Rosanes-Creus a abandonar definitivament, l’any 2010, la creació literària.

Aleshores s’inicià un nou període de silenci editorial, que van trencar, gairebé simultàniament, emboscall amb la publicació de Cants inespirituals(2014; recopilació en un volum de l’obra fins aleshores publicada de l’autor) i Tapís amb la de Hi havia una vegada (2015), un llibre de poesia de l’última etapa de l’autor, fins aleshores inèdit, del qual incloem un grapat de poemes en aquest volum.

L’esclerosi múltiple, doncs, va condicionar molt aviat la vida i l’obra del poeta; la seva poesia juvenil, però, va madurar molt de pressa, com es palesa en la petita mostra que n’hem inclòs a la primera secció d’aquesta antologia, sota l’epígraf “Obra prèvia”, que és el subtítol del volum, Trempar la veu (publicat per emboscall el 2017), el qual recull tota la seva producció de joventut. Així, doncs, ja abans que l’any 1980 l’autor rebés el diagnòstic de la malaltia, la seva poesia presenta característiques que seran constants i distintives de tota la seva producció. Em refereixo sobretot a l’elaboració de metàfores, símbols i mites que descriuen successives transformacions personals. Sembla, doncs, aquesta obra la descripció d’una lenta i interminable crisi, un canvi constant que si bé en un principi alberga alguna esperança, perd (coincidint amb el diagnòstic de l’esclerosi múltiple) la il·lusió pel futur, i l’existència es mostra com degradació irremissible i despietada, tot i les gratificacions que d’alguna manera inesperada poden obtenir-se.

He estructurat aquesta antologia en funció la cristal·lització d’aquests elements metafòrics, simbòlics i mítics, els quals poden desaparèixer o no en la transició al següent estadi i la seva consolidació. Així, el “griu”, que no és molt més que una al·lusió a un període juvenil de la poètica de l’autor, que, en conjunt, no va veure la llum pública fins a l’aparició de Trempar la veu, no torna a manifestar-se després de ser esmentat, mentre que el símbol del “gos” (que ja trobem en poemes dels anys 70) serà recurrent, encara que adaptat a contextos canviants. Molts d’altres elements rellevants de l’imaginari de l’autor, com l’ “illa del tresor”, el “sol” o l’ “ombra” poden rastrejar-se al llarg de tota la seva producció.

El següent bloc s’inicia amb una mostra dels primers poemes madurs de l’autor, els quals, escrits poc abans de la diagnosi de l’esclerosi múltiple, revelen una certa confiança en el futur, ja que la intenció és superar un estadi fantasiós i solitari (associat a “els grius”) per un altre d’obertura al proïsme en un context més realista (associat a les “havaneres”):

En nits com aquesta sempre els grius moren.
[…]
L’enyor esdevé la caricatura
del desig mentre algú toca el piano
i els ulls tristos no troben cap refugi.
[…]
La intàctil remor de vent als cabells
somou velams d’eteri pensament.
Són traginers de quimeres els dits.

Hom enyora aconseguir l’exterior, on es troba “algú”, l’altre a qui només es percep pel so d’un piano; tancat en el propi pensament, l’únic alleujament possible és el que es pot facilitar un mateix. No obstant això, a l’altre s’hi arriba a través d’un relat fictici, “l’havanera”:

Seiem davant el foc, t’explicaré
la història del rei que no regnà
perquè mai no va trobar el seu país
o la d’un vell pirata que enfollí
quan el mapa de l’illa del tresor
li fou robat pel vent.
[…]
Els follets
sorgiran de les flames, s’asseuran
a la teva falda i s’enfilaran,
silents, pels teus cabells, vetllant-te el son.
No pensis que soc jo qui t’ha besat.
T’ha besat el cor un mag barbablanc.

Quelcom impedeix comprometre’s amb l’altre, qui dona accés a la realitat (vegeu el poema “No l’amor”), i això, quan desapareix el tema de l’”havanera” (símbol que, després de comunicar amb l’alteritat, fracassa per ser poc menys fantasiós que el “griu”), fa emergir el “solitari” (vegeu poemes com “Doc,” “HB” o “Western crepuscular”), qui personifica l’entronització del “carpe diem”, llançar-se a viure el moment intensament i sense compromís, sense arrelar enlloc.

“Les noies del Diògenes” [“Diògenes” va ser el nom d’un bar fundat i regentat per un grup d’amics, entre els quals Pep Rosanes-Creus, que va funcionar durant uns anys, a finals dels 70, a Roda de Ter] és un poema molt significatiu pel que té de recapitulació, i marca un punt d’inflexió en la poètica de l’autor, amb uns versos finals que exposen una conclusió contundent:

[...] ¿Prevèiem
llarg i confús el viatge? No ho sé.
Tanta memòria, tants cansadíssims
dies no ens porten aquí: ens hi du
haver-ho entès aviat, que tindríem,
després de tot, sols l’instant del record,
com qui s’ajup i recull la moneda
vella de terra, colgada a la pols.

Ara no es tracta de viure el moment, ja que només en quedarà un record poc valuós. La vida exigeix alguna cosa més. Potser la consciència, el compromís. Però, ¿com comprometre’t o conscienciar-te si ja t’han dictat sentència? A partir d’ara les coses no seran més que el reflex del que podrien haver estat, una mica virtuals més que reals, perquè la realitat ja no és accessible. Aquesta situació es manifestarà a través de l’ “eunuc”:

Eunuc
I jo no soc ni un de sol.
La meva venjança és mirar-me,
veure’m aquest mutilat cos
i saber sempre, com un càncer,
que l’absent i vulnerat tros
només sabrà les abraçades
de la pietat o del dol.
Com una gossa abandonada,
lladrant l’erecte rancor sol.

La poesia és aquest udol, el lament per tot el que es va perdre abans d’haver-ho tingut, perquè en aquest cas el perdut és, sobretot, allò potencial, el futur que al poeta li ha estat escamotejat per un diagnòstic mèdic.

Seguint una estratègia similar d’elaboració simbòlica i mítica a la presentada fins aquí, Pep Rosanes-Creus ens mostra en la seva obra un frontal rebuig del destí marcat, en una lluita que sap per endavant perduda. En la degradació que pateix serà successivament gos i cuc: vivent però més i més deshumanitzat.

Aquesta antologia vol contribuir a divulgar l’obra d’un autor que ha construït un món propi, d’una gran potència simbòlica. Però la seva originalitat és el producte de l’ús singular que fa d’un substrat simbòlic tradicional que, barrejat amb una argamassa discursiva de to realista, dona forma des d’imatges poètiques fins a relats simbòlics molt particulars, perquè, en última instància, es fonamenten en l’experiència personal. Per això el conjunt de la seva obra, com passa amb la dels grans poetes que coneixem, forma un tot indestriable amb la seva vida.

Jesús Aumatell
juliol de 2015
febrer-maig de 2020
portada cos absent
Portada de l’antologia poètica “Cos absent”, de Pep Rosanes-Creus
Cliqueu aquí per descarregar-vos el llibre com a epub.

Cliqueu aquí per descarregar-vos el llibre com a pdf.

Disponible a Lektu (gratuït, formats epub i pdf)

Disponible a Google Play (pdf gratuït)

Disponible a Academia (pdf)

Leave a Reply

%d bloggers like this: