A.M.P.L.E. – una revista digital

Fa vint anys (a principis dels 2000, com s’explica en un post anterior) vaig crear la capçalera AMPLE per a difondre les publicacions d’emboscall. He volgut recuperar aquella iniciativa, reformulada com a sigles (A.M.P.L.E., Actualització i Memòria de la Plataforma de Lectura i Edició www.jesusaumatelleditor.com), per a difondre els continguts del meu actual projecte. En el marc d’un curs (concretament «Edició de revistes digitals i ebooks (FS07-21)», al CIFO l’Hospitalet) i com a treball per a un dels apartats de què consta (dedicat a «InDesign i Apps», impartit per Susana Alonso) he fet un primer lliurament de la que ha de ser la segona època d’A.M.P.L.E., una revista digital.

Vídeo explicatiu:

Al vídeo s’explica en què consisteix el número 0 de la publicació A.M.P.L.E., realitzada amb eines Bütton. Podeu descarregar-vos aquest número a l’enllaç https://drive.google.com/…/1X_HU1azssprk2…/view…

També hi ha una versió del vídeo en la seva forma original (és a dir, sense les franges negres que es veuen als dos costats) com a gravació de l’escriptori d’una tauleta; està penjada a Instagram. Podeu veure aquest vídeo a sota:

Una aplicació exclusiva per a mòbils i tauletes

Com s’explica al vídeo, aquest document només funciona amb l’aplicació gratuïta Bütton View, exclusiva per mòbils i tauletes.

Bütton és un plugin per a InDesign que permet elaborar vistoses publicacions animades interactives. Per bé que això es fa amb ordinador, el producte només funciona per a mòbils i tauletes, ja que l’aplicació que es necessita per visualitzar els arxius que crea no es pot instal·lar als ordinadors —no em pregunteu per què.

De tota manera, aquesta aplicació — Bütton View— és de lliure accés. Si visiteu aquesta pàgina trobareu informació per descarregar-vos-la. Una vegada la tingueu instal·lada a mòbil o tauleta, heu de copiar la carpeta del núm. 0 d’A.M.P.L.E. (cliqueu aquí per descarregar-vos-el) dins la carpeta “Bütton View” (que, al seu torn, es troba dins la carpeta «Documents») del vostre aparell. Quan la hi hàgiu copiat, inicieu l’aplicació i podreu visionar la publicació.

Alternativament, he creat diferents versions d’aquesta publicació, que us podeu descarregar lliurement clicant els respectius enllaços:

  1. “epub” de maquetació fixa erepubfix.epub (307 MB): conté àudio/vídeo i funciona correctament amb el programa Adobe Digital Editions 4.5, tant a l’ordinador com amb mòbils i tauletes;
  2. “epub” de maquetació fluida epubfluid.epub (27,6 MB): està verificat a la pàgina web https://www.ebookit.com/tools/bp/Bo/eBookIt/epub-validator, i s’ha comprovat que funciona correctament amb diverses aplicacions, tant d’ordinador com de mòbil;
  3. “pdf” amb material multimèdia pdfmm.pdf (134 MB): només funciona als ordinadors, no he aconseguit que s’executi correctament als mòbils o tauletes;
  4. “pdf” sense material multimèdia pdfsmm.pdf (46,2 MB): totalment accessible també en dispositius mòbils (en comptes d’àudio-vídeo hi ha imatge escanejada i text).

Descripció d’aquest número

Aquest primer número està dedicat a la figura de Pep Rosanes-Creus. Consta de dos apartats: una esquemàtica aproximació a la seva trajectòria bio-bibliogràfica i la recuperació de la publicació Poemes de l’institut de Vic 1975. D’aquesta publicació ja n’està disponible la versió web, que podeu llegir clicant aquí. Però les eines de Bütton ofereixen possibilitats d’animació que he aplicat, amb moderació, a l’edició en aquest format de la revista: he combinat arxiu d’àudio amb l’escanejat dels fulls de l’edició original, de manera que a mesura que avança la lectura es va revelant la pàgina.

Amb aquest efecte volia fer parar l’atenció del receptor en la forma que adopta el text en l’edició de 1975. La tecnologia que es va emprar aleshores, el ciclostil, tenia unes limitacions que comportaven unes solucions de format que considerem antiestètiques, com ara el fet de trobar-nos una pàgina inicial (que és alhora la portada i l’índex) amb ratlles escrites pràcticament de marge a marge.

Aquest mateix efecte és el que he volgut reproduir, o millor dit, recordar, amb algunes de les opcions que he pres pel que fa al format d’A.M.P.L.E., una publicació digital.

Text dinàmic

El plugin per a InDesign “Bütton” ens permet dotar de diferents comportaments els elements de la pàgina. És veritat que alguns d’aquests efectes es poden obtenir amb HTML, un llenguatge de marques relativament assequible, però per aconseguir-ne d’altres, com ara el desplaçament i reposicionament simultani de diversos components de la pàgina requeririen llenguatges de programació molt més difícils i especialitzats.

Aquesta eina ens permet convertir, d’una manera força simple, el text estàtic en animació. He experimentat amb això d’una manera particular amb l’aparició de la capçalera, a la portada de la publicació. Parem-nos a pensar en el que poder fer això suposa respecte de la història de la literatura. En l’època de les primeres avantguardes, el moviment cubo-futurista va voler dotar els seus poemes de característiques que es consideraven exclusives de les imatges, ja fossin fotogràfiques o cinematogràfiques: la representació visual de l’objecte o del tema, la captura de l’instant, el moviment, la multiplicitat, la simultaneïtat… Així va néixer el cal·ligrama. Però en el cal·ligrama el moviment hi és implícit, per exemple, en la simultaneïtat de recorreguts de lectura possibles, o representat a través de formes estàtiques. Ara podem fer que el text es mogui de veritat.

El text com a imatge, la imatge com a text

Si, d’una banda, el text adopta comportaments i característiques de les imatges fotogràfiques i de les seqüències cinematogràfiques, de l’altra les imatges s’empelten de les propietats del text. He intentat aproximar-me a això en un treball amb el text autobiogràfic “Una fotografia”, de Pep Rosanes-Creus, en el qual la imatge canvia en funció del text; al seu torn, el text canvia en funció de la imatge.

La imbricació d’imatge i text no és cap novetat. La fotonovel·la i, sobretot, el còmic fa tot un segle que hi experimenten. Eines com Bütton i els llenguatges de marques i de programació faciliten la integració d’elements gràfics i textuals, assimilats i fosos en unitats de sentit. Pot ser un recurs molt productiu per a una publicació digital.

L’art és un discurs

Invocar aquí, com acabo de fer, la tradició de les avantguardes literàries de principis del segle XX pot semblar superflu o exagerat. Els que ho pensin, trobaran encara més gratuït que retregui ara la figura de Walter Benjamin, un dels autors que més immediatament i profunda va reflexionar sobre l’impacte que la fotografia i el cinema, aleshores tecnologies innovadores, tenien sobre el sentit de l’art.

Per explicar-ho d’una forma precisa i entenedora, al llibre L’obra d’art en l’era de la seva reproductibilitat tècnica, empra el concepte d’aura. Aquest fenomen és la irradiació que hom percep en la presència d’un objecte artístic singular (per exemple, davant de La pietat de Miquel Àngel). Per a Benjamin, la conseqüència de la producció massiva d’objectes artístics (per exemple, fotos, on cada còpia és equivalent a l’original, el qual ja no existeix com a objecte tangible), és la desaparició de l’aura. El cinema, però, va més enllà, ja que l’obra, a diferència d’una fotografia, no es capta a l’instant i com un tot, sinó que es produeix en una successió temporal com a resultat de la combinació d’imatges en moviment. L’art ja no seria un objecte tangible, sinó un esdeveniment.

Cap discurs és innocent

L’art, ara, és un discurs. Al llarg del segle passat teories filosòfico-científiques, com l’estructuralisme, parteixen dels avenços en l’estudi del llenguatge (que Ferdinand de Saussure, a la seva obra Cours de linguistique générale, de 1916, va definir com “un système tout se tient”, un sistema de signes en què cada peça dona compte d’ella mateixa i del conjunt alhora. Aquesta idea es va traslladar, de forma molt productiva, a tots els àmbits del coneixement, però va acabar encotillada en els seus límits.

L’anomenat “postestructuralime”, amb les propostes d’autors com Michel Foucault (el discurs, per la seva natura, comporta un poder o ordre, paraula entesa en el seu doble sentit: com a manament i com a disposició estructural alhora) o Jacques Derrida (el discurs és naturalment inaprehensible, tota interpretació un error), va posar al descobert les implicacions ètico-ideològiques de qualsevol discurs o relat, de qualsevol acció verbal. Al mateix temps, per coherència, ells mateixos elaboren discursos que puguin, d’una manera paradoxal, escapolir-se de fat que descriuen. 

L’aparició i divulgació de les tecnologies informàtiques ha suposat la possibilitat de dur més enllà els experiments cubo-futuristes i d’aprofundir en les reflexions benjaminianes. A més, eixamplen el camp en la via postestructuralista de l’exploració del llenguatge, de la instrumentalització del discurs. Bütton, que, en realitat, simplifica procediments que es podien realitzar amb HTML, i queda molt limitat en relació amb d’altres llenguatges menys assequibles, com JavaScript, permet de dotar al text de característiques que semblaven exclusives de la imatge fotogràfica i/o cinematogràfica: el moviment espacial, l’aparició seqüencial, etc. Posar en pràctica alguns d’aquests efectes ha acabat essent un dels principals motors del treball que presento. Crec que tot això, sumat a la tradició literària i teòrica que he esbossat, té conseqüències transcendentals pel que fa al que entenem com a llibre.

Leave a Reply

%d bloggers like this: